Ben al revés del que persegueix Joan Bada en "L'episcopat il·lustrat a la Catalunya de la segona meitat del segle XVIII" [149-168]. Bada ofereix, en primer lloc, un retrat estadístic dels bisbes en exercici a Catalunya (temps en el càrrec, procedència, formació, etc.) durant l'època esmentada. En segon lloc situa amb quatre pinzellades la personalitat singular dels bisbes en relació amb aquells trets més generals de la Il·lustració amb els quals s'haurien pogut sentir identificats. En dóna una llista prou àmplia: disconformitat amb la religiositat imperant a la societat del seu temps; una major exigència moral; conveniència de retornar al coneixement personal, clergues i seglars, de les Sagrades Escriptures; formació acadèmica aprofundida dels sacerdots; i la propensió a un cristianisme el menys dogmàtic possible, aspecte el qual podria passar com "un dels punts de frontera amb la il·lustració pura i simple" [161].

La conferència final, a tall de conclusions, va anar a càrrec d'Ernest Lluch amb "Una dotzena de qüestions jansenistes" [169-180] amb una intencionalitat prou evident de crear polèmica per animar el debat final de la jornada commemorativa, de posar llenya al foc a la controvèrsia arrossegada de feia temps sobre el jansenisme, o filojansenisme, d'una part de l'alta clerecia catalana de finals de segle XVIII i començament del XIX. En aquest topant, cal recordar la polèmica encesa per Josep Fontana a l'estudi preliminar de la reedició de les Cuestiones críticas... d'Antoni de Capmany (Barcelona: Alta Fulla, 1988) en el qual negava qualsevol influència o vel·leïtat jansenista i, fins i tot, de continguts veritablement il·lustrats, d'aquell estament eclesiàstic. Les dotze qüestions de Lluch eren les següents:
1) Si va existir alguna modalitat de jansenisme a Catalunya, qui ocupava aleshores el terreny de la reacció?
2) L'Església catalana no va poder viure la gran discussió teològica que va esbombar el jansenisme arreu del Món atès que era immersa en la Guerra de Successió.