Del repàs de la biografia de Lorenzana, el conferenciant no en va deduir pas la inclinació ‘jansenista' que sovint se li ha atribuït. Com també és fora de lloc considerar el pessimisme pujat de to, del qual féu demostració arran de la Revolució Francesa (1789-...) i la Guerra Gran (1793-95), com una reacció contra la seva trajectòria anterior. En realitat, l'empenta dels primers anys del seu mandat s'havia anat esmorteint, a poc a poc, abans ja d'aquells esdeveniments crucials. Així, de la personalitat de Lorenzana com a home de govern només en resta clar el seu sotmetiment a les directrius centrals sense que això suposés una justificació explícita del regalisme que comportava.

La segona aportació, "L'episcopat i la formació del baix clergat al segle XVIII. L'exemple de les conferències eclesiàstiques del bisbat de Girona" [89-132], va a càrrec de Joaquim Ma. Puigvert el qual tampoc no pot concloure que la implantació efectiva d'aquelles reunions periòdiques d'ampliació i

aprofundiment de coneixements del clergat parroquial, a partir de la segona dècada del set-cents, fos una iniciativa jansenista. Era, senzillament, la materialització d'una directriu aprovada pel Concili de Trento! Puigvert facilita els temaris d'algunes de les reunions mensuals i es pregunta: el neguit per a fer una tasca pastoral més efectiva i rendable... és una iniciativa jansenista? Em fa la sensació, i Puigvert va per aquí sense arribar-ho a posar sobre la taula, que foren els bisbes de la Il·lustració, i precisament aleshores, quan es decidiren a implantar les conferències per a encarrilar "en un ordre clar" les germandats que, de manera espontània havien format els mateixos capellans.

El text d'Emilio la Parra, "Regalisme i monarquia hispànica (1750-1808)" [133-147], hauria d'haver figurat al capdavant de la publicació atesa la seva brevetat i concisió, de definició acadèmica de la temàtica objecte de debat en la Jornada, més que no pas per referir-se a casos i actituds individuals o col·lectives ben delimitades.