El debat possibilista empès pel naturalisme s'encallà progressivament en els reptes explicatius que requeria la societat urbana i industrial, tan allunyada de la dels escenaris rurals que havien donat lloc a síntesis tan remarcables com el de gènere de vida. El trencament epistemològic neopositivista transposat a la geografia i, en concret, en el canvi d'accepció de la causalitat com a manifestació explicativa de la realitat es va manifestar a través de tres corrents de pensament prou significatius: estructuralisme, funcionalisme i sistemisme [79-92]. Compartien un posicionament en virtut del qual causa i efecte venien a ser, amb matisos que caldria revisar detalladament en cada cas, contemporanis en el temps. No es podia decidir sobre la precedència d'una o altra.

El darrer acte de l'evolució en la concepció de la causalitat en l'explicació geogràfica s'ha desfermat en els darrers anys en capgirar l'ordenament inicial. Així, els corrents de pensament dernier cri farien antecedir l'efecte a la causa pròpiament dita. Paul Claval ho conta de manera clara i convincent en el

capítol final dedicat a les révolutions postnaturalistes et postfonctionalistes [93-110]. Amb això tanca la volta d'una trajectòria que ha fet passar la causa de davant a darrere, del pretèrit al futur de la fletxa del temps invocada per l'autor en obrir el llibre.

A les conclusions, Paul Claval no deixar res per verd i recorda la que ha estat la seva preocupació de recerca dels darrers anys: "els geògrafs de la primera meitat del segle XX enriquiren la visió paisatgística per mitjà de l'anàlisi de les modalitats d'ús del sòl i les lògiques a les quals són sotmeses. (...) D'ençà trenta anys cap aquí, els geògrafs han adoptat un posat i maneres en el qual els individus i els grups expressen les seves aspiracions i donen una forma material als somnis i a les utopies a les quals aspiren. (...) Una lectura atenta del paisatge permet llegir les tensions i els conflictes que es desenvolupen en la vida dels grups. L'aproximació cultural no s'interessa només per tot allò que resulta bonic, harmoniós, equilibrat. Posa en evidència, en els paisatges en els quals es fixa, l'aspror de les lluites que tothora acompanyen la vida social." [115-116] [Pau Alegre]