La segona part, repartida en tres capítols, aborda d'antuvi l'aprofitament pels geògrafs en benefici propi del seguit d'escoles epistemològiques del segle vint en les étapes de la réflexion épistémologique en géographie [21-34]. Es destaca prou bé la transcendència de la onada neopositivista dels anys seixanta, amb la crítica de l'excepcionalisme de la recerca geogràfica en el rerefons. L'autor passa tot seguit a centrar allò que cal entendre per causalitat en el seu context històric, des de les concepcions aristotèliques de l'antiguitat fins a les mecanicistes i naturalistes desenvolupades l'època moderna. Aquesta part analítica es clou amb un capítol dedicat a quelques spécificités de la démarche géographique en l'ús de la causalitat a tota època. Paul Claval ens sorprèn amb l'observació de relacions ben poc explorades fins ara, com pot ser la de la causalitat i l'anàlisi cartogràfica a escales diverses.

La tercera part és una interpretació de la transformació interna de l'epistemologia geogràfica, si així es pot anomenar, experimentada durant el segle vint a remolc, com ja ha estat avançat, del tronc comú filosòfic. La interpretació del professor

Claval, no gens provocativa, no és pas el seu estil, resulta però informativa en grau superlatiu en ordenar el marasme d'escoles, tendències i corrents de tota mena i semblança esbatanat d'ençà les propostes d'explicació naturalistes, més o menys impregnades d'evolucionisme lamarckià o darwinià, de Vidal de la Blache i Ratzel.

En una primera etapa que cobriria ben bé tota la primera meitat de segle, les concepcions geogràfiques de la causalitat derivarien de la mecànica clàssica: la causa precedeix la l'efecte. En milieu, déterminisme, analyse de situation et possibilisme [67-78] revisa el paper del primer factor com a explicació de la realitat geogràfica. En el tombant del segle dinou al vint "els geògrafs s'han fet naturalistes i han manllevat a les ciències naturals una bona part dels seus models explicatius. En la mida com es decanten més aviat pels aspectes humans que no pas pels aspectes naturals de les distribucions que analitzen, experimenten ràpidament la peremptorietat de matisar les seves interpretacions. Els humans no fan pas allò que volen: sofreixen restriccions, els cal enfrontar-se als riscos, però donen una nova significació a l'entorn en el qual habiten en interpretar-lo en termes de recurs." [78]