Tot plegat per a comentar fil per randa les característiques de la línia 92 de TMB: "el perfil dels usuaris fou cada vegada més diferent, ja que la presència de jubilats i escolars era dominant, en detriment dels tradicionals obrers, encara presents però cada vegada més minoritaris (...) un servei tranquil i fins i tot familiar" [62]. Avui, aquests col•lectius d'usuaris es completen, com en una cançó de JM Serrat, amb "gent que va a fer alguna gestió al Consell del Districte, gent que va d'una residència a l'altra, gent que va als hospitals, gent que va de compres, gent que va a gaudir dels centres comercials i cinemes i gent que, a l'estiu, va a banyar-se a les platges. En definitiva, això demostra que si "la catalana" fou, de la seva creació als anys trenta, un mitjà de transport de gestors i buròcrates, i dels anys trenta fins als setanta un mitjà de transport d'obrers de l'era industrial, la línia 92 ha estat i encara és "la catalana" de l'era postindustrial" [66].

Ricard Fernández clou el llibre amb una proposta interpretativa, gairebé legitimadora, de la línia de “la catalana” com a factor de continuïtat i canvi en la voluntat d’estructuració local de Sant Martí en remarcar com amb el canvi de mil•leni ha estat obert "un llarg eix de vianants Guinardó - Mar Bella per poder anar passejant d'una punta a l'altra d'ambdós indrets. Així, aquest eixos per on "la catalana" ha transcorregut durant tota la seva vida són cedits definitivament als ciutadans" [68]

[Pau Alegre, 12 de novembre 2005]