fins aleshores cobrien la línia Barcelona-Gràcia explotada, precisament, per una companyia anomenada, aquesta sí, La Catalana. De tota manera, Ricard Fernández ha pogut documentar l'existència de la línia des d’uns anys abans, el 1908, mercès a l'explotació de l'arxiu privat dels descendents del primer empresari, Rafael Martí i Porqueres. Aquest la va inaugurar amb òmnibus de tracció animal, diguem-ne més aviat tartanes, quan la tracció elèctrica s'imposava arreu. Les mules feien tres trajectes abans de ser rellevades. Mig trajecte costava cinc cèntims i deu cèntims de punta a punta. Durant els mesos estiuencs perllongaven el servei des del capdavall del passeig del Poblenou, el topall habitual, fins a la Mar Bella.

Entre els anys 1916 i 1921 la línia va ser explotada, sense canvis, per la societat La Provensalense de Pere Llobet. L'escassa rendibilitat el féu decidir per retornar-la a Rafael Martí. El desori era manifest i prou evident la ruïna del material. Amb tot, Martí es decidí per canviar la tracció animal per l’automotor el 1925. Possiblement va ser la darrera línia de transport de viatgers barcelonina de fer-ho. El servei era dispensat per cinc autobusos elèctrics les bateries dels quals es carregaven a les cotxeres instal·lades

a la cantonada Pere IV - Marià Aguiló. Però el sistema no va prosperar, les deficiències tècniques eren importants, i el mateix any 1925 es canvià pel motor d'explosió. També es fixaren els llocs d'aturada i els horaris de sortides, aspectes els quals avui ens semblen ben naturals i consubstancials amb una línia de transport públic. Aleshores, però, no se sabia ben bé si es tractava de constants o bé de variables en el temps i l'espai en la complicada equació de l'explotació.

Com a resultat de la Revolució del 19 de juliol de 1936 "els serveis de transport foren sotmesos al control i explotació per part dels sindicats de treballadors de la CNT i l'AIT" [44] La informació del temps de la guerra i la postguerra és migrada, amb algunes errades d'història del moviment obrer sorprenents, com la pluralització d'organitzacions abans citada entre cometes, atesa la insistència de l'autor en la referència a les coordenades salaris-preus. L'anecdotari supleix les dades de primera mà. En aquest tombant històric, les propostes contextualitzadores del particular al general són, sovint, fora de lloc: "A partir dels anys cinquanta, l'Assemblea General de l'ONU va decidir que els ambaixadors estrangers a Espanya tornessin a aquest país, cosa que va