Resseguint la història: dels orígens a la ciutat moderna [25-54] és un capítol que reposa sobre la descripció de punts i línies en el mapa municipal. Per a cadascuna de les implantacions, l’autor afegeix pinzellades sobre el seu passat o bé sobre el seu interès natural: el monestir, el camí de Sant Medir, el pi d’en Xandri, el qual va adquirir una notable popularitat l’any 1995 quan uns brètols intentaren d’abatre’l. Precisament, la fermesa desplegada per Jaume Busquets des de l’ajuntament de Sant Cugat va impedir la seva liquidació definitiva. Actualment, la seva restauració segueix per bon camí.

El nucli antic, un rosari d’establiments de pati i casa per a rabassaires i criats del cenobi, assenyala “l’etapa rural de Sant Cugat que es va mantenir fins a mitjans del segle XX” [39]. Busquets inclou una breu descripció de la tipologia dels habitacles pagesos a la plana 42. També repassa les fites arquitectòniques presents o enderrocades, com ho va ser l’antiga església de Sant Pere. La parròquia va ser traslladada al monestir en ser concedit al municipi a la segona meitat del XIX. Un passeig per l’eixample de la primera meitat del nou-cents és una guia útil per resseguir, precisament, l’itinerari modernista que ofereix. Finalment, Busquets encara proposa un itinerari per l’A-7, a la ciutat metropolitana, amb vistes a les façanes-vidriera de les seus corporatives a les quals al•ludia ratlles amunt.

Cal dir que, a vegades, apareixen comentaris molt arriscats: l’ermita de Sant Adjutori és l’única de planta ‘totalment circular’ a Catalunya? Les activitats agràries dels masos santcugatencs del sis-cents i, sobretot, del set-cents, poden considerar-se “de subsistència...”? Fruit, potser, d’una redacció massa ràpida? Més aviat, massa comprimida! A aquestes altures del llibre el lector començarà a ensumar que Busquets en sap molt més del que, de manera prou eficaç, ha encabit en la publicació que comento.

Les fites del procés urbanitzador se sintetizen en la descripció de la fesomia urbana: el nucli urbà i els districtes [55-68]. Vol dir la carretera de l’Arrabassada (1877), el ferrocarril (1917), la primera allau immigratòria dels cinquanta i els seixanta i la segona, més acostada, que Busquets caracteritza com d’”immigració urbana” per denotar la transferència de barcelonins vers el Vallès i Sant Cugat en especial. Em permeto indicar, de passada, que hauria estat millor estalviar-se els textos, insulsos i increïbles, de Francisco de Zamora (1785), de Pi Margall (1840), de la Asociación de Propietarios de la Villa Jardín i altres, per fer lloc a tot allò que Busquets ha estudiat de primera mà. Acaba amb una descripció de les arracades de la pubilla: Valldoreix i Mira-sol, la Floresta i les Planes.