“Cap al final de la dècada passada, l’atzar reuní el conjunt de professors que avui presentem en aquest llibre. Havíem de preparar diversos cursos interdisciplinaris sobre l’urbanisme a Europa per impartir-los, conjuntament amb professors de la Universitat de Bolonya i de la de Lió II, a estudiants de les tres universitats. En els treballs preparatoris, posant en comú idees i visions urbanes, l’espai públic apareixia sempre com a qüestió de fons. En voler resoldre-la, va sorgir una gran riquesa de problemes, més que de solucions”. [17] La motivació remota de les nou reflexions aplegades en aquest recull són presentades així per la seva coordinadora, la doctora Rosa Tello, en una introducció [11-25] de pirotècnia discursiva efectiva i contundent. I de la insinuació a la consumació: “Per a nosaltres, l’espai públic ha esdevingut un tema de debat, un tema d’avinences i discrepàncies tan ric i suggestiu, que ha anat prenent forma de recerca multidisciplinària. Un primer resultat d’aquest debat fou presentat en forma de curs als Juliols de la UB el 1998...” [18]

Les dues primeres aportacions coincideixen en la conceptualizació de l’espai públic des de l’òptica de la seva titularitat jurídica, sense referir-se a cap àmbit en concret. Potser, només, algunes al•lusions a l’Eixample barceloní. Jordi Capó* , advocat i politòleg, en espais públics, espais polítics [27-40] amplia el missatge: “...l’espai i la política estan sempre combinats, perquè l’espai –contràriament al que afirmen les visions tecnocràtiques— és un lloc de conflicte. I qui diu ‘conflicte’ diu ‘política’.” [31] Elena Giráldez, economista, no abandona el camp de la discussió jurídica de l’espai públic tot i embolcallar-lo en un precis de teoria econòmica sobre la seva significació. En destaca l’atribut d’accessibilitat. El títol del seu article, l’espai públic i el desenvolupament urbà [41-58], és ben bé per sortir del pas.

En canvi, el títol que proposa Malika Amzert [École Nationale de Travaux Publics de l’État] per a la seva contribució, acrobàcies de la democràcia local [59-75], promet. L’espai públic s’hi ensuma, com a més a prop, en segon terme. Com ja havia avançat Capó, Amzert també contempla aquest espai com una manifestació de la pràctica política i, més concretament, com un resultat de la