rematat amb un interrogant: disminueixen, ni que sigui relativament, les desigualtats en l’estructura social metropolitana? Tot plegat ben amanit amb dades de primera mà que haurien de fer dentetes a més d’un jerarca italià i europeu del vell i el nou ordre metropolità. Potser no les han aconseguit enlloc més.

L’aportació de la professora Carme Miralles, el sistema de transports a Barcelona; un passeig històric [143-170], rima molt bé amb l’aportació de Nel•lo. Miralles es ve a preguntar: quina relació hi ha entre mobilitat urbana i desigualtats socials? La relació mútua, no pas de causa i efecte, entre desenvolupament urbà i extensió de la xarxa de transports s’aplica a una atapeïda descripció d’història urbana barcelonina la qual ja havia estat narrada amb més prolixitat a la tesi doctoral de l’autora.

Però no tot era nou el 1999. Ja venia d’abans. Així, Amador Ferrer no queda pas curt en titular el repàs dels darrers vint anys de normatives de planejament, de tot signe i condició, confrontades amb la

significació dels plans, programes i projectes encarrilats i executats pels ajuntaments com el nou urbanisme municipal a Catalunya [77-110]. És clar que les conclusions de Ferrer ens transporten al futur en el qual ara ja ens movem. Balanç i prospectiva de l’ordenament litoral, l’encaix entre pla urbanístic i grans infrastructures, el dimensionament d’economies d’escala, la problemàtica de la recuperació d’àrees, la participació pública i la reforma de la llei del sòl, etc., són aspectes sobre els quals Ferrer hi diu la seva amb l’experiència i la competència d’habitud.

Fer entendre la correspondència territorial dels diversos nivells de govern existents actualment a Catalunya, comarques incloses, és tasca ardida. Oi més si cal fer-ho entendre a foranis. Tres autors de la talla de Quim Brugué, Ricard Gomà i Joan Subirats se’n surten prou bé en l’apartat dedicat a els àmbits de govern a Catalunya. Criteris d’articulació territorial [111-142]. Possiblement, és la temàtica del llibre que resultarà ser més instructiva per al públic italià. Queda ben palès el paper eminent exercit per la Generalitat malgrat els retalls de