microorganismes) i l’acció antròpica, l’activitat humana. Si donem per bona aquesta definició, el més segur és que haurem de convenir que allò que singularitza un paisatge és, precisament, el darrer dels factors citats: dos territoris amb el mateix clima i emplaçats sobre el mateix setial litològic (la mateixa roca) segurament donaran lloc al mateix tipus d’hàbitat natural: boscos idèntics o molt semblants, poblats per animals d’espècies similars i animats per les cantarelles de les aus de la mateixa família. És la societat que ancestralment s’ha instal•lat sobre cada lloc la que fa que dos espais de característiques semblants esdevinguin diferents entre ells: pastors de xais o de vaques, ramats de cabres o de cavalls, productors de blat o de farratge, la major o menor necessitat de fusta -per a la construcció o per a cuinar i per escalfar-se-; societats, al cap i a la fi, ja siguin ramaderes o bé ja siguin agricultores, acabaran per donar un caràcter distint a una mateixa realitat. L’antiguitat mateixa de la instal•lació humana influirà en el resultat final... si és que hi ha un final per a una dinàmica com la del territori, com la del paisatge.

Així doncs, el per què de la singularitat d’un paisatge només es pot comprendre si tenim en compte la seva evolució anterior. Això és el que tractarem de fer en aquest llibre: la contalla del que ha passat durant els darrers mil•lennis en aquest racó dels Pirineus, a cavall de les conques de la Noguera Ribagorçana i Noguera Pallaresa, de manera que, a mitjans de segle XX, algú amb poder suficient prengués la decisió de conservar-lo. [...]

L’espècie humana va començar a modificar aquest espai -com ja abans ho havia fet el gel- en data no determinada. Tanmateix, serà l’aparició de la ramaderia i l’agricultura la que ens assenyalarà un llindar definitiu. Fins a hores d’ara, les primeres evidències segures de la presència humana postpaleolítica a l’àmbit d’estudi -el territori del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i, per extensió, les conques sobiranes de la Garona i les Nogueres- es remunten a uns 6.500 anys abans dels nostres dies, data en la qual iniciarem el nostre estudi, Com veurem tot seguit, els homes i les dones que s’internaren en aquest àmbit ensopegaren amb un territori molt diferent de l’actual, tant pel que fa a la vegetació i la fauna com pel que fa al clima.