Marc-Aureli Vila i Comaposada, membre fundador i honorari de la Societat Catalana de Geografia i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, fidel a l’exemple del seu pare, Pau Vila, mai no deixà d’escriure, perquè mai no es volgué jubilar. Aquí tenim una de les seves darreres obres, escrita ja entrat en la norantena. En aquest llibre, Vila parteix de la base que a gairebé tot arreu les conques hidrogràfiques esdevenen “la realitat més substancial dels paisatges geogràfics”, la qual cosa els ha permès acollir “el desenvolupament de les activitats de les societats humanes sedentàries”. Amb aquest enfocament, descriu els paisatges de les valls catalanes, cercant els trets que les singularitzen i han condicionat l’ús del territori.

Després d‘adreçar un breu esguard a l’Aran, a l’alta vall de la Garona, el llibre s’estructura en tres capítols, dedicats a les conques dels afluents de l’Ebre, i a les conques mediterrànies del nord i del sud de Catalunya, separades, a voluntat de l’autor, pel riu Llobregat. L’esquema seguit compagina la descripció dels cursos fluvials, parant atenció als trets gemorfològics, hidrològics i climàtics de les valls, amb el repàs de la implantació humana i de les activitats econòmiques que s’hi desenvolupen o s’hi han desenvolupat. Marc-Aureli Vila, en ocupar-se d’aquestes qüestions, utilitza, entre d’altres, els relats de viatgers tals com Antonio Ponz, Artur Young o Joseph Townsed, les obres documentals de Francisco de Zamora i Pascual Madoz, de costat amb les aportacions dels compendis geogràfics del segle XX. D’aquesta manera, l’assaig de Vila pren un interessant biaix històric, perquè se’n surt d’explicar fets del present en funció de determinats condicionaments històrics.