En realitat ja no ho són de medievals: la majoria són posteriors a l'any 1500. Algunes, fins i tot, del segle XVII. No hi fa res. Són tan importants com les peces clàssiques de la Baixa Edat Mitjana, blindades molt lluny de la seva Mediterrània natal. És en aquest context de la recerca que cal agrair a la Diputació de Barcelona l'edició d'aquest catàleg raonat dels fons sota la seva custòdia al Museu Marítim de Barcelona.

Però el públic d'aquest llibre no es limitarà al petit burgès nou ric ni a l'erudit capficat en l'escalafó acadèmic. La demanda generada que hauran generat, ni els uns ni els altres, no és pas, de ben segur, la raó de la reedició. Hi ha un públic d'ubicació cultural molt més difusa en l'escalafó social que es pot haver interessat pels mapes nàutics medievals, per motius ben diversos i sense haver estat sotmesos a un bombardeig mediàtic específic. En relació amb això se m'acut un possible paral·lelisme amb l'interès generat pels càtars i el catarisme durant la dècada dels noranta.

Hi poden haver des de motivacions esotèriques, ben legítimes i sovint prou serioses, fins a legitimacions de nissaga nacional. En fi, és una temàtica que ha guanyat fama pel recurs que se n'ha fet, més o menys reeixida, en la creació literària mediterrània: Umberto Eco, Predrag Matvejevich, Alfred Bosch,... El catedràtic Agustín Hernando no en parla de tot això. Però la seva llarga introducció, La cartografia mallorquina de la Baixa Edat Mitjana [pp. 11-71] informa al lector i lectora de l'estat actual de les investigacions sobre el tema.

L'aportació d'Hernando, disposada en primer lloc del sumari del llibre, com li pertoca pel seu to generalista, ve a ser la punta de la piràmide del saber que proporciona el llibre complet. Així, i prescindint de l'ordenament un pèl poca-solta amb el qual es presenten en el llibre, la resta de les aportacions caldria disposar-les en dos altres estatges. L'estatge intermedi seria ocupat per dues aportacions de caràcter tan singularitzat com atractiu.