Occitània mateix, va prendre gran força a partir dels anys trenta del segle tretze. El mateix Papat va tenir gran interès en el seu enfortiment, obsessionat com estava per un suposat infestament herètic del Principat i d'Aragó.

Les rutes d'introducció dels càtars a Catalunya varen ser dues. La que relligava la vall de l'Arieja amb l'Urgellet va ser la més fresada. La ruta a través de la Corbera, en canvi, va ser secundària i finia a Perpinyà. Català s'estén a documentar, sobretot, la primera ruta de difusió, tant pel que fa a l'assentament d'occitans com pel que fa a la conversió de catalans, i fins allà on ho permeten les dades documentals disponibles. Per a moltes fugitius, però, només va ser la primera etapa per a un endinsament més pregon. Català ha pogut documentar grups càtars a les muntanyes de Prades i fins al Maestrat. També dóna referència de la presència, sigui permanent o temporal, de

càtars esmunyits per les muntanyes d'Andorra en els llogarets de la vall de Castellbò, a la Cerdanya, així com de la seva progressió per Josa de Cadí i per Gósol fins a la rodalia de Berga.

La conjuntura geopolítica va tenir un pes notable en fer possible aquest passadís. Mercès a un enllaç matrimonial de conveniència, el comtat de Foix i el vescomtat de Castellbò varen reunir-se a mans d'una mateixa família l'any 1208. La protecció que proporcionaven als herètics era notòria malgrat que la generalitat dels seus membres no ho eren pas. Tanmateix, aquesta situació la va empènyer a l'enfrontament amb la potència feudal del bisbat d'Urgell. I probablement l'existència de l'estat andorrà actual es remunta al garbuix "d'interessos de poder, d'economia, de religió, de nació, de subsistència, de política (...) que confluïren en els pariatges, i fa de mal dir en quin ordre. En canvi, fa de bon dir que la fórmula arbitrada ha pogut assolir els nostres dies" [92]