Quan bons homes i perfectes varen ser rebuts amb honors a les corts baronials, la reacció no es va fer esperar. Les dignitats ensumaven prou bé que els efectes indesitjables no només podien ser d'ordre econòmic, i per tant negociables, sinó que també esquerdava altres parets mestres de l'edifici social. Posem per cas, el canvi de papers de la dona en la família.

Si a tot això hi afegim l'oportunisme geoestràtegic de la monarquia francesa coetània completarem el quadre d'Occitània al segle XIII. Grans pinzellades d'efecte contundent.

L'aportació de Pere Català té un caient més territorial sense abandonar, és clar, el de l'erudició històrica. Si la d'Adroer se'ns afigura com un quadre amb uns traços d'expressivitat innegable, la de Català pot aparentar la d'un mapa, aquell estri de treball quotidià tan preuat per als geògrafs i geògrafes.

És, ni més ni menys, un estudi de la difusió geogràfica dels càtars i del catarisme per la Catalunya del segle tretze arran del seu esbombament del fogar occità. La presentació del fenomen de difusió que rau en l'exposició és ben lluny de la que hauria fet, posem per cas, un Haggerstrand. Però, tanmateix, l'orientació de base és la mateixa.

Cal advertir que les terres catalanes només varen ser una destinació secundària de l'escampada de càtars occitans que se salvaren de la degollina i la foguera. El nombre d'exiliats, com podríem dir-ne sinó, que se les camparen vers migjorn, pels passos pirinencs i de les Corberes, va ser molt més reduït respecte dels que preferiren la direcció de llevant per atènyer la Llombardia bo i creuant el Roine i tramuntant els Alps. Va ser així perquè la presència de la Inquisició catalana, basada en la importació dels mètodes de repressió ideològica ideats per Domingo de Guzmán i posats a punt a