humana, quan els primers prehumans van començar a posar-se dempeus i a caminar en aquesta posició. El canvi va comportar, a la llarga, uns avantatges operatius per a l'espècie: la nova posició els alliberava les mans i els permetia atacar o defensar-se més bé, els facilitava la tasca de portar el menjar als més petits i els ampliava d'una forma notable el camp de visió. Aquest últim aspecte no és secundari; podem pensar que, en aquella època remota, els homínids devien adonar-se que el món anava força més enllà d'aquell primeríssim pla que tenien davant seu quan caminaven de quatre grapes. D'una manera o d'una altra, sembla evident que, a partir d'aleshores, el comportament geogràfic de l'espècie humana, que vol dir la seva percepció i els seus moviments sobre l'espai, va començar a ser notòriament diferent. L'home havia descobert l'horitzó. I descobrir l'horitzó significava, a la pràctica, començar a preguntar-se sobre què hi havia més enllà.

Vet aquí, explicat d'una manera resumida i a través de la metàfora, el sentit global d'aquest llibre. Els personatges que hi presentem --que són, al cap i a la fi, els autèntics protagonistes del recull--, més enllà de la seva diversitat d'adscripció, participen d'una mateixa actitud com a interlocutors: ens fan avinent, en definitiva, el seu procés peculiar de "descoberta" de l'horitzó. I des d'aquest punt de vista, únic i irrepetible, ens expliquen què han vist al seu darrere.

Pere Tobaruela i Joan Tort