"La nostra ignorància incurable" ens ha dut -a uns i als altres- a "suposicions, arguments i al·lucinacions" (Kamal, 1937) i, en no poder escatir de cap manera l'origen d'un avenç tècnic tan extraordinari, els autors s'han embarcat en una confrontació ociosa d'"escoles", itàlica i catalana, especialment, traslladant concepcions nacionalistes romàntiques al terreny de la història de la ciència on hauria d'imposar-se el raonament més asèptic.

La contraposició d'estils -i el generós assaig c1assificatori que emprengueren Rey i García Camarero (1960)- no resisteix una critica objectiva. Per què els autors itàlics haurien de ser més adusts i sobris que els grafistes catalano- mallorquins? Només m'acut una resposta conjuntural: els mallorquins -més "fenicis", encara- aprofitaren millor o primer, quan pogueren, l'avinentesa d'elaborar cartes de luxe i les vengueren a bon preu. Proporcionalment se n'han conservat més d'aquestes que de les de "cada dia". Podeu continuar l'argument. Amb prou feines, en canvi, gairebé ningú no s'ha preocupat del possible origen o influx musulmà que va apuntar Vernet (1953) al seu dia i ha

refermat Fall (1982). Els transsumptes d'al-Idrisi són innegables a l'obra de Cresques (a la família del qual Riera ha detectat contactes aràbics [Llompart i Riera, 1980]) i de Vallseca i, per altra banda, confessats a la producció primerenca de Pietro Vesconte. Amb això i les recialles de Ptolemeu -aquest Ptolemeu tan cercat i mai no trobat- potser va començar l'edifici. [...]

El cançoner popular -tal vegada d'arrel erudita- conserva encara a Mallorca aquests versos:

      "Perduda, l'havem perduda,
      la carta de navegar;
      sis mesos anam per aigua
      sense mai terra trobar..."

Els nostres avis, si havien perdut les cartes -sovint empenyorades o expoliades i que feren cap a biblioteques i col·leccions estrangeres-, no n'havien perdut la memòria, com tampoc havien perdut el sentit de "córrer món". Sabien què era una carta portolana, quan l'afany d'aventura havia demancat i la prudència aconsellava fer-se lluny de "la mar

que fa forat i tapa". Ha passat temps. Esperem que aquesta exposició ens ajudi a rejovenir aquella memòria i a aprofundir en un dels capítols més representatius de la nostra cultura.

Vicenç Ma. Rosselló,
Sineu, 21 d'abril de 1995