Els títols d'aquests dos volums són prou explícits del seu contingut: un repàs detallat de la història de la xarxa de tramvies barcelonina al llarg dels seus noranta-nou anys d'existència (1872-1971). Persona lligada de sempre amb el món tramviaire, Albert Gonzàlez va voler culminar els seus estudis acadèmics de geografia convertint aquest tema en l'objecte de la seva tesi de doctorat (Universitat de Barcelona, 1990). Era ben conscient de la singularitat del tema i, de bell nou en aquesta publicació, no s'està pas d'agrair "al Dr. Vilà Valentí que acceptés dirigir un tema tan poc ortodox" [I, p. 7].

Ortodox o no, el que em sembla fora de qualsevol discussió és que el tema té molt i molt a veure amb el desenvolupament urbà de Barcelona del segle dinou i de la primera meitat del vint. Per tant, el transport urbà, en general, és un àmbit d'estudi, no caldria dir-ho, ben afermat dintre de l'ambient de la geografia acadèmica i, en especial, de la branca de la 'geografia urbana'. La interrelació entre l'extensió del sistema de transport urbà i la urbanització ha estat ben reconeguda a

la metròpoli contemporània. Com també es poden reconèixer vincles directes entre el negoci transportista i l'immobiliari. I per tant, de tot això en trobareu referència a l'obra de Gonzàlez. Si més no, les representacions cartogràfiques de les línies de tramvies sobre les taques de l'edificació coetània ajuden a capir aquella interrelació. Així, la seqüència de mapes d'èpoques diverses que il·lustren la narració és un material de gran valor per a entendre la sinèrgia entre transport i urbanització al Pla de Barcelona.

Us avançava, però, que l'objectiu essencial de l'obra és el de documentar l'orígen, el creixement, l'estabilització i el desballestament final del sistema tramviari barceloní. L'espinada narrativa es vertebra de manera cronològica sense desviament de cap mena. Quan l'autor creu avinent il·lustrar-nos amb anecdotaris que s'escapen de la trajectòria principal, com si per uns moments ens deixés en la via morta d'un apartador de la línia, ho fa amb to d'excusa com, posem per cas, en "Una breu digressió" [II, p. 100-2] sobre les pintoresques (i divertides) relacions