La llei de Canals de Regatge i d'Embassaments obligava al propietari a pagar 150 ptes. per ha. i un augment triennal de la contribució a més a més, és clar, del canon de la novena part de la collita estipulat al 'Convenio de Madrid'. La SA Canal d'Urgell va voler acollir-s'hi immediatament. Això hauria suposat una bona injecció financera per a la seva caixa escardalenca i incapaç de pagar quelcom als accionistes. De passada, com aquell qui no diu res, l'administració central s'embutxacava una bona mossegada. El calafí Laureano Figuerola no deixava res per verd. No caldria dir que el Sindicat General de Regatges va oposar-s'hi en cos i ànima. Mateu se'n surt prou bé de presentar-nos els conflictes del Canal sota el camp magnètic creat per la polaritat entre Barcelona i Lleida. Però, qué no hi pinta res la burocràcia madrilenya en tot plegat? Al llarg de l'obra es presenten suficients detalls com per a donar-li un paper de primer ordre. No és així?

El plet va allargar-se fins al 1887, data en la qual el Consell d'Estat va fallar a favor de la pretensió de la SA Canal d'Urgell per acollir-se a la llei. De retruc, i el mateix any, va explotar la tensió acumulada durant tant de temps dintre de la SA Canal d'Urgell. La baixíssima rendabilitat del capital invertit va provocar la seva reestructuració interna per la via de la denúncia de desori organitzatiu. Són aquelles situacions en les quals apareix un informe que ni pintat per a l'ocasió. Cardenal va pagar els plats trencats i dimití del seu càrrec tot seguit. Fins a la seva mort, però, va seguir col·laborant ocasionalment amb el Canal i va repartir la seva residència entre Barcelona i Mollerussa, després d'haver-ho fet durant gairebé trenta-cinc anys a Agramunt, al peu del canó. Amb totes les alegries i els maldecaps que volgueu l'enginyer Cardenal va esdevenir una de les figures eminents de les terres de Ponent de la segona meitat del XIX. I així ho acabarien reconeixent els seus conciutadans.

Pau Alegre, novembre de 2001.