En l'estela d'una línia de recerca dedicada a l'anàlisi del territori i la societat de les terres de Ponent, Jaume Mateu ens proposa ara la revisió del llarg conflicte entre aquella societat i un sector de l'alta burgesia barcelonina en relació amb la construcció i, sobretot, l'administració del Canal d'Urgell. Des del primer capítol s'endevina l'objectiu divulgador de l'obra. L'autor tracta repetidament de submergir el lector en les batzegades dels esdeveniments. Els tocs de distanciament i d'apreciació crítica són esparsos i molt matisats. No hi ha pas brechtianisme en aquesta obra.

Mateu ha escollit la trajectòria personal de l'enginyer Domingo Cardenal com la referència insubstituïble que ací i allà va fent acte de presència per a conduir la narració. És una trajectòria que li va com a l'anell al dit. En efecte, Cardenal va ser la persona que des de l'inici de les obres, el 1853, i fins al seu apartament de l'empresa, el 1887, va viure de més a prop i en la pròpia pell el conflicte entre el capital barceloní, representat en la Societat Anònima Canal d'Urgell, i la propietat i el treball de la terra, representat pel Sindicat General de Regatges. D'antuvi com a director

de l'obra a sou de l'empresa concessionària, Girona, Clavé i Cia., i després com a director de la SA Canal d'Urgell, encarregada de l'administració del canal.

La relació de la família amb l'Urgell no acabaria pas amb el solemne funeral i enterrament del pare a Agramunt l'any 1901 que Jaume Mateu ens rememora com a introducció del llibre. El fill gran, Carlos, enginyer de camins, canals i ports com ell mateix, també ocuparia un alt càrrec en la SA Canal d'Urgell durant el primer quart del segle XX, quan l'animositat ja s'havia refredat considerablement. És clar, havien començat a rajar els beneficis del regadiu. De tanta relació entre els Cardenal i el Canal només hauria faltat que el pare hagués redactat el projecte del Canal. Poc se'n va faltar. L'havia fet Pedro Andrés Puigdollers, logronyès de mare manresana, i que havia estat el seu professor predilecte a l'Escola d'Enginyers així com el seu valedor civil. Sigui dit de passada: la figura del seu valedor militar, el general Domingo Dulce Garay, el futur marquès de Castellflorite, queda molt desdibuixada a l'obra. La incardinació de la família Cardenal en la societat barcelonina també acabaria essent ben notòria. El fill petit,