<<< retrocedir  Una volta admesa la caracterització com a document geogràfic, per a quan caldria datar-lo? Els poemes homèrics se'ns presenten entre la calitja d'una antiguitat reculada. Però, no ens haurem extraviat per boirades creades per nosaltres mateixos? Els grecs de l'època clàssica no s'havien fet pas a la idea que remuntessin fins a una data molt antiga. Heròdot, vivent al segle V [480-420 a.C.], deia que els poemes d'Homer havien estat formats feia quatre cents anys, més o menys. Aquesta és, si fa o no fa l'època a la qual ens portarien les indicacions que es poden extreure dels documents que haurien servit per a la composició de l'Odissea. Recularien fins a una època en la qual, a partir del testimoni manifestat per Estrabó, els fenicis havien assolit els confins occidentals de la Mediterrània amb les seves expedicions marítimes. Però, d'altra banda, les dades del poema indiquen, com tot seguit veurem, un estadi de desenvolupament social clarament anterior a la colonització hel·lènica, la qual no va començar fins al segle VIII.

És aleshores quan fermenta la vida activa al llarg de les costes de la Mediterrània. A les immediacions dels estrets i dels grans penyals que fan de partió dels vents, a les ribes on abunda la cloïssa de la porpra, no hi resta gairebé cap punta o illot (άχρ= αί χαί νησίδια com diu Tucídides) amb situació favorable que no hagi estat presa en consideració pels navegants per a ocupar-les temporalment o permanent. Aquestes estacions s'haurien multiplicat a conveniència dels vaixells que seguien la costa, gairebé a tentines, i que sotjaven els moments precisos per fer dret cap a alta mar. No hauria estat pas rar d'haver-hi de fer llargs sojorns, atès com sovint calia esperar setmanes, o mesos, perquè amainessin els vents contraris i poder enfilar aleshores els passadissos més recòndits. Com els corsaris que escumaven l'arxipèlag durant els segles XVII i XVIII, haurien creat així uns refugis en els quals o bé s'establien llargament o bé oblidaven, si fa o no fa com la pàtria d'origen amb la qual no somniaven pas gaire, si no era pels interessos dels seus comanditaris o noliejadors. S'hi podia fer bona vida, com en les dels feacis. Bérard dóna llargues citacions dels relats, ben divertits, en els quals Thévenot [Jean de, 1633-1667], Paul Lucas [s. XVIII] i altres han donat notícia d’aquella vida d'aventures, diversos trets de la qual recorden les vivències homèriques de la Mediterrània. És així com més d'un nen eumeu va ser raptat, amb la dida i els tresors robats a la família, per aquesta gardunya marina, sigui
 

cristiana, sigui barbaresca! Cal, però, posar en l'haver dels fenicis tot allò que ens ha estat relatat sobre les proeses d'aquests comerciants o aventurers de la mar? No podem pas dubtar que més d'un poble de "professionals" hauria estat format per aquell o en la seva estela. Tampoc no cal dubtar que els caris, els feacis, els tapfis, entre d'altres dels quals és ben difícil escatir l’origen, aparenten jugar un paper a banda en els diversos compartiments, més o menys separats, dels quals es composa la conca mediterrània. Goso pensar en una veritable talassocràcia estesa d'una punta a altra d'aquest mar.

Ja s'entén que les relacions comercials comportaven una raonable competició entre contrincants. Si els navegants malden per emparar-se dels golfs profunds, els terrassans no malden pas menys per a establir-se a la proximitat de les ribes. S'encastellen a les altures, a certa distància, i la platja, o marina, esdevé l’indret neutral en el qual s'efectuen els intercanvis, el basar improvisat on s'exhibeixen els objectes susceptibles per temptar la curiositat femenina. La tipologia de ciutat homèrica és de vila alta, αίπύ πτολίεθρον. (6) L'empori marítim, tal i com devien presentar-se Milet, Corint i el Pireu encara no existeix. Tucídides mateix ho remarca.

Tanmateix, l'antiguitat hel·lènica o mediterrània arcaica ha conegut ciutats en les quals trobava lloc l'exhibició del luxe d'objectes llunyans i exòtics. No són pas marítimes. Ocupen una mena de posició intermèdia entre marítima i continental. Certament, no és pas fruit de la casualitat que ciutats antigues d’anomenada, de les quals se n'ha excavat l'esplendor, Ílion, Micenes, així com Tebes, són situades al bell mig d'un istme, entre dos golfs o mars encarats. Ílion domina el passadís més curt entre el golf d'Edremita i la Propòntida, així com Tebes ho fa de la ruta entre el golf d'Atlanta i el de Corint, i Micenes vigila la via més directa entre aquest darrer i el de Nàuplia. Per provar com n'estava de relacionada aquesta posició de força amb els costums inveterats de la navegació antiga, Bérard remarca de manera expressa que, molt temps després, a l'època de la guerra del Peloponès, encara era per via terrestre com Atenes es comunicava amb l'Eubea. La pèrdua de Decelia, situada a mig camí de l'istme àtic, va amenaçar de tallar les comunicacions.

seguir >>>