<<< retrocedir  Més a l'oest del món civilitzat hi havia un món bàrbar, la identificació del qual apareix clarament a l'Odissea. S'explica per un sol criteri: el gènere d'alimentació. Els civilitzats són "els menjafarinetes". Això ens permet endevinar fàcilment un tret de localisme per afegir als que l'autor ha manifestat en diverses ocasions. Cefal·lènia, el retall més important del regne d'Ulisses, atenyia una fertilitat proverbial en ordi i en blat, com en són testimoni les monedes. Per als mariners d'aquella illa, els menjadors de fruita (els lotòfags) i, més encara, els menjadors de carn els semblaven un éssers aliens a totes les convencions i hàbits adquirits. Aquesta modalitat d’individualització no és menys natural, observa Bérard, que la de diferenciar-se per la llengua. D’altra banda, hem perdut qualsevol tirada per aquest criteri? No podríem citar encara exemples entre els pobles europeus actuals?

Va ser sobretot un món pastoral i salvatge allò que els colons grecs haurien trobat més endavant a Sicília, a Campània, a Sardenya, la qual cosa va excitar una barreja d'aversió i de terror. Els ciclops i els lestrígons apareixen com éssers mitjanament fantàstics. Amb els trets com és descrit, Polifem és ensems una muntanya i un home. L'ullot del ciclop potser representa, en l'imaginari antropomòrfic del poeta, els cràters circulars que donen un aspecte tan característic als Camps Flegreus. Paisatges ferrenys i éssers singulars són indestriables, s'empelten els uns amb els altres. No cal dubtar que aquesta va ser la primera impressió que va produir aquell món de muntanyencs i de pastors als civilitzats d'aleshores, l'element hostil i mai completament dominat de l'àmbit mediterrani, el τό μάχιμον del qual ens parla Estrabó (7) en sospesar els esforços que la seva subordinació havia costat a la colonització grega i fins i tot al poder de Roma.
 

Per als qui pensen que la lògica de les realitats tangibles és essencial per a la interpretació del passat, es complauran i s'enriquiran amb l'obra que hem analitzat potser massa breument. No seria pas just de lloar-li només l'amplitud de la informació i la riquesa d’opinions, i un enginy que sedueix, fins i tot, en aquells passatges en els quals, excepcionalment, no reïx a convèncer del tot. Estic convençut que aquest llibre tindrà la virtut d'exercir una bona influència sobre l'exegesi homèrica, traient-la de les vies mortes en les quals resta estacionada sovint. Les coses gregues no haurien de ser jutjades des d'un punt de vista abstracte i idealista. Bérard manifesta en diverses ocasions que s'arrenglera entre els "més homèrics". És en aquest sentit com entén les expressions, els epítets, les imatges de l'Odissea aplicades a coses efectivament vistes i palpables. Es pot advertir que són diversos els enfocament mitjançant els quals no fa altra cosa que retornar als preconitzats pels clàssics i que determinats estudiosos havien maldat per descartar. És precisament per mitjà de l'experiència directa dels llocs i dels homes com s'apropa, més que no pas aquells moderns, al pensament que els mateixos grecs traspuaven tant en els seus judicis com en les seves obres. La crítica erudita que apliquem als textos antics va probablement desenraonada en el desdeny que mostra per a aquesta modalitat interpretativa, aparentment d’espardenya. El quadre en el qual es dibuixa el poema no perd res en ser aclarit per la realitat. D'aquesta manera pren un pèl de la precisió i de la fermesa de línies que el geni grec posava en tot. No podem dubtar que Atena s'hi reconeixeria de la millor manera.