<<< retrocedir  Els clàssics es dividien en dues escoles en relació amb la veracitat de les descripcions de l'Odissea. Hi havia aquells per als quals les ficcions homèriques reflectien un fons essencial de realitat. Era l'opinió d'Hiparc [s. II a.C.], de Polibi [200-120 a.C.] i d'Estrabó [63 a.C.-21 d.C.]. "Bastir un entrellat de ficció sobre una base imaginària del tot, no era pas homèric", deia assenyadament Estrabó, i en el frontispici de la seva gran obra no dubtava pas de cedir el lloc d'honor a Homer. Altres es mostraven més escèptics. Per a Eratòstenes [275-195 a.C.], les descripcions homèriques podien ser preses seriosament, a tot estirar, en el rodal dels països hel·lenitzats de feia temps. Més enllà tot era llegenda i recordava la dita del mestre: "L'illa d'Èol! I ca, millor seria cercar el menestral que ha teixit la xarxa dels vents!" (4)

Leake [William M., 1777-1860], Gell [William 1777–1836], Gandar [P. Dominique Gandar, S.J.], Schliemann [Heinrich, 1822-1890] i molt d'altres han dissertat doctament sobre Ítaca. Hi han identificat les escenes principals de les narracions odisseiques. Tanmateix, la crítica moderna s'ha mostrat, en general, ben poc favorable amb l'opinió d'Estrabó. Més aviat ha reincidit en les negacions d'Eratòstenes. Per sobre de tots, hi ha un autor contemporani que destaca per les seves crítiques absolutament radicals. Per a Rudolf Hercher [1821–1878], provar de retrobar a través de les escenes de la Ilíada i de l'Odissea el perfil veritable de la plana de Toria o de l'illa d'Ítaca, és pura al·lucinació. Que cal aleshores pensar, amb més raó, de les illes dels feacis, d'Èol i de Calipso, de les terres dels lestrígons i dels ciclops? No cal dubtar-ho gens: el mateix cas que fem de les illes de Sant Brandà, del país de Gog i Magog dels nostres mapes de l'edat mitjana, o de les illes i les muntanyes d'or de Simbad el Marí. És així com ho han entès un bon nombre d'investigadors enraonats.

Aquestes prevencions inspiren tanmateix alguns escrúpols. Les analogies extretes de la fantasia àrab o de l'imaginari cristià no satisfan gaire els qui, en l'Odissea, aprecien la lògica i l’espontaneïtat de les narracions. Els retrets al mite i a la llegenda, no són, potser, un mitjà còmode per a desqualificar allò que un examen més atent del text i de l'encadenament dels fets permetria explicar? No cal dir que cal concedir un lloc a l'imaginari en una obra de ficció, però és que no hi ha mai un fons de realitat en els paisatges que anima i que personifica el geni del poeta?

Bérard ens fa tustar les realitats homèriques. Pas a pas, va a l'encalç de Telèmac en el seu viatge d’Ítaca a Pilos, per acompanyar Ulisses en les diverses peregrinacions que basteixen el tema del nostos o retorn. La prodigiositat no manca pas en les aventures, però cal observar que els fets, per increïbles que siguin en sí mateixos, no succeeixen pas com en un país de somnis travessat per algun vaixell fantasma. Hom navega en naus tangibles, hàbils per a solcar els llocs més recòndits amb èxit assegurat: Ulisses, en esmentar els ciclops als seus hostes els feacis, remarca que en defora de la seva badia s'estén "una illeta, ni molt lluny ni molt a prop de terra", de la qual aquells salvatges no han sabut aprofitar-se. (5)

Les fotografies adjuntes aclareixen aquestes particularitats de la topografia homèrica. La foto 1 presenta un illot de la costa africana [El Perejil!, costa est], el qual s'endevina mig abraçat pels plecs del continent: per a Bérard seria l’amagatall fenici (Calipso), etapa ben triada prop de les columnes d'Hèrcules. La foto 2 presenta la cresteria formidable de les muntanyes orientades oest - est que voregen la badia de Liapádhes, a la costa occidental de Corfú. Hi destaquen diversos caps i anses, i les extremitats d'aquests caps, enllaçats amb terra ferma, al més sovint, per mitjà d'un istme planer, semblen fetes a mida per a l’emplaçament d’una vila marinera amb doble port, com ho va ser la dels feacis a l'època del rei Alcínous.

Així doncs, no només hi ha un acord intrínsec, sense res que hi desentoni, entre les narracions i les descripcions odisseiques, sinó també un bon nombre de detalls que semblen viscuts, gairebé tocats. En més d'una ocasió troben la seva explicació en les Instruccions nàutiques. Per exemple, s'hi poden reconèixer determinats fenòmens meteorològics ocasionats per certs vents, en especial els del tèrbol i tempestuós sud-est. Tot això ens porta a preguntar-nos d'on pot venir aquesta experiència pràctica. La resposta de Bérard va en el sentit d’afirmar que en la composició de l'Odissea hi ha diversos fragments de periples. L'argumentació que aporta per a recolzar aquesta hipòtesi és prou deseixida, sense estalviar detalls i matisos, indestriables en la sensibilitat d'un estudiós de la seva talla. És una aproximació versemblant del tot. La poesia clàssica ha pouat reiteradament en aquestes fonts. No només és plausible pensar que els periples hagin fornit a Homer una temàtica a partir de la qual s'ha desenvolupat la seva imaginació, sinó que és molt possible, fins i tot, que altres poetes ho haguessin fet abans, així com d'altres ho fessin en endavant.  seguir >>>