La geografia de l’Odissea,
segons l’obra de V. Bérard*

En la notable obra que Victor Bérard [1864-1931] acaba d'enllestir, Les Phéniciens et l'Odyssée (1), hi ha dues tesis diferents malgrat que vagin, en el pensament de l'autor, estretament lligades l'una amb l'altra. L'una té com a objectiu establir l'origen fenici de les dades a partir de les quals hauria treballat l'autor de l'Odissea. Sobretot, treu els seus arguments de l'onomàstica. Bérard es mostra fidel a les idees que van inspirar el seu llibre sobre L'origine des cultes arcadiens (2), així com altres obres de les quals els nostres lectors no n'hauran pas perdut l'esment (3). Però en aquesta tessitura, i per a recolzar allò que vol demostrar, l'autor es proposa palesar que, d'un cap a l'altre del poema, les escenes de l'Odissea passen en països reals i no pas imaginaris. Amb aquesta finalitat, doncs, no en té prou, com feien els seus predecessors, de confrontar per separat els topònims del text amb les localitats on se'ls localitza hipotèticament. Malda per reconstruir les condicions generals que presidien, en els temps homèrics, les rutes comercials, les etapes de navegació i els emplaçaments de les colònies. Bérard estima que en aquest context hi ha una bona colla de qüestions que s'aclareixen recíprocament mercès a l'evidència dels emplaçaments. Fa ús d'un nou terme, la topologia, per a designar aquesta modalitat d'estudi. Crec que n'hi hauria prou amb el vell nom de geografia. És més aviat una geografia del món mediterrani a l'època homèrica el que hom pot, seguint l'autor, extreure de l'Odissea.

És en el domini geogràfic per on ens proposem seguir-lo. Seria temerari, per la nostra part, aventurar-nos en qualsevol altre. Victor Bérard és un geògraf i un viatger que mereix atenció i confiança. No ha escatimat esforços, en els paratges odisseics de la Mediterrània, per endinsar-se en les cales i els estrets en els quals no gosen passar-hi els vapors, i que no hi altra manera d'arribar-hi si no és amb embarcacions que podria reconèixer ben bé l'heroi d'Homer [És clar: Ulisses o Odisseu]. Les boniques fotografies que il·lustren l'obra en són testimoni. Al llarg de les costes de Corfú i d'Ítaca, de Sicília i de Campània, ens permeten presenciar la desfilada dels mateixos escenaris que haurien astorat els navegants quan temptejaven passar entre caps i illes, quan en comptes de tirar pel dret, mar tenebrosa endins, recercaven llocs d'etapa i abrigalls minúsculs.

Als qui pensaran, potser, que una controvèrsia sobre la veracitat de les descripcions homèriques no interessa sinó de resquitllada a la geografia, els faré observar que no hi ha millor entorn que la Mediterrània per a poder abraçar un ampli desenvolupament de geografia humana. S'hi han succeït els pobles i les invasions, i cada època ha dipositat, en paraules de Bérard, els seus fòssils, santuaris o ciutadelles, noms de lloc a voltes traduïts, a voltes deformats, per les generacions següents. No conservem pas la mateixa pauta de distribució que a cada època, definida, amb mànega ampla, com fenícia, grega, veneciana, etc., ha presidit la tria d’emplaçaments dels establiments humans. Antigament, ens diu Tucídides [460-395 a.C.], les ciutats no s'establien pas a tocar del mar. A la seva època, en canvi, passava al revés. Durant molt temps, a les ribes de la Mediterrània la població s'ha encastellat a les altures. És avui quan assistim al seu descens i disseminació a la plana, com a mínim allà on la malària no ho fa impossible. Avui, els millors ports són aquells que s'entaforen el més profundament possible en els golfs i malden per penetrar vers l'interior: Sira cedeix el lloc a Esmirna. Però ha estat sempre així? La història i l'arqueologia responen el contrari. Així, quants tombants de rutes comercials poden afectar el destí de les ribes i de les ciutats! Qui ho hauria dit, fa cinquanta anys, que Alger esdevindria una etapa sovintejada en la ruta d'Anglaterra a l'Índia?

Així, a les èpoques diverses de la trajectòria històrica de la Mediterrània, se li corresponen condicionaments diferents, els quals es tradueixen en els establiments humans. Cadascun dels períodes té, en certa mida, la seva Poleografia, i en els avatars de la vida urbana es reflecteixen els trets generals del comerç. Si resulta ser veritat que els viatges i les marrades d'Ulisses es mouen sobre un fons real, si els temps i els llocs no es confonen pas, d'aquest estudi pot sorgir una lliçó de geografia històrica comparada. Cal estar amatent a la guia que se'ns ofereix per a desbrossar aquestes qüestions. Hi ha, com a la d’Ulisses mateix, l'experiència personal dels llocs i de les societats.  seguir >>>