No n’hi ha prou de mostrar una sola imatge per a fer conèixer la varietat inesgotable de dibuixos de Pierre Deffontaines. El fons iconogràfic dipositat per la seva família a la Biblioteca de Catalunya aplega més de 4.000 peces, amb dimensions que van des del croquis esbossat a la cantonada d’un targetó, fins al muntatge de diversos folis per a abastar dibuixos panoràmics de més d’un metre d’amplada. Les persones interessades en la geografia ja en coneixen alguns, atès que Pierre Deffontaines en va publicar un bon nombre com a il·lustracions dels seus propis textos, sobretot els inclosos a la col·lecció “Géographie humaine”, la qual ell mateix va dirigir a l’editorial Gallimard.

He triat tres dels seus dibuixos per a donar-vos-en un tast. El primer és un “objecte geogràfic” ben individualitzat, dibuixat durant un dels seus viatges a les Balears, quan era director de l’Institut Français de Barcelona. En aquest topant, val a dir que tenia una especial tirada a enregistrar les formes de l’hàbitat rural i els gèneres de vida, en aquest cas un refugi de pescadors en una cala mallorquina, a causa de la formació universitària que havia rebut en etnologia i antropologia.

El segon va ser efectuat des de la finestreta de l’avió en ocasió d’un viatge a Algèria. La vista de la ciutat és des d’una altura aproximada de mil metres. El geògraf va tenir temps per captar i enregistrar el barri vell (la Casbah) i els barris portuaris, deixant de banda l’eixample del port i el de la ciutat estès fora murades, és a dir, tot allò que permet entendre l’emplaçament que va fixar la ciutat —noteu, a la dreta, la ciutadella destinada a protegir el port, i... vigilar la ciutat—, un model de ciutat portuària mediterrània en una costa privada d’andana litoral. Pierre Deffontaines va efectuar nombrosos dibuixos des del seu seient de l’avió, —a vegades aplicava la tinta xinesa amb els escuradents distribuïts amb el menjar de bord—, perquè considerava l’observació des de l’aire com una eina essencial per al geògraf. Recordem, de passada, que va publicar un Atlas aérien de la France en cinc volums (París: Gallimard, 1955-1964) en col·laboració amb Mariel Jean Brunhes-Delamarre, una obra de referència per als estudiants de geografia durant molt de temps. També val a dir que en aquella època la velocitat i l’altitud dels avions facilitaven l’observació panoràmica de millor manera que no pas els reactors actuals, més ràpids i amb sostre de vol molt més alt.

El tercer és un paisatge de la costa de Var, a Carqueiranne, observat a mitja altura. Els conreus de verdures primerenques s’escalonaven en feixes allargassades penjades sobre el mar. Avui, el creixement periurbà de l’aglomeració tolonesa ocupa bona part d’aquests terrenys.

En el cas de Pierre Deffontaines, el dibuix no va ser pas la primera eina que va emprar per a l’estudi i la il·lustració del paisatge. La seva tesi sobre les comarques de la Garona mitjana no en porta cap. Només inclou fotografies, prou interessants i de bona qualitat. Geògraf format en l’estela deixada per Vidal, Demangeon i, per sobre de tot, Brunhes, el

qual li va dirigir la tesi, va fer-se càrrec de les preocupacions iconogràfiques de l’escola francesa de geografia en entrar en contacte amb De Martonne, i quan es va posar a dibuixar ja no va parar fins que la mort se l’emportà. Va viure de ple a l’època quan la geografia era etiquetada, el més sovint, com “la descripció i l’explicació raonada dels paisatges”, una definició que s’avenia prou bé amb el dibuix i que es perdria temps a venir.

Deffontaines ens ha deixat una obra gràfica molt extensa relacionada tothora amb les seves dèries en diversos contextos intel·lectuals: la recerca geogràfica i la creació d’estudis universitaris de geografia a països verges en aquest domini, la transmissió pedagògica dels coneixements per mitjà del treball de camp, en el qual el dibuix i l’enquesta eren indefugibles (és amb aquesta finalitat que va publicar el Petit guide du voyageur actif a l’editorial dels escoltes francesos el 1936), i, en fi, la publicació dels resultats obtinguts i la direcció editorial de col·leccions de geografia.

Si bé coneixem uns quants dels seus dibuixos, els que va afegir als seus llibres, el fons dipositat a la Biblioteca de Catalunya resta encara per a estudiar en la seva major part. Una ullada sumària ens fa adonar que no hi ha cap escala, de la més gran a la més petita, que se li escapi. Per la formació que va rebre en etnologia i antropologia, va tenir predilecció per l’hàbitat, les tècniques agràries i els paisatges rurals. Les temàtiques sobre la vida ciutadana i industrial el van motivar poc, tot i que de les panoràmiques urbanes i de les vistes aèries en va arribar a fer una de les seves “especialitats”. Va dibuixar arreu on va treballar i viatjar, de manera que els països més representats a la seva obra són, a més a més de França, Espanya —sobretot de Catalunya—, Canadà i Brasil, dos països en els quals va impulsar la creació de càtedres universitàries de geografia.

Els seus dibuixos, siguin amb tinta o bé amb llapis, a vegades amb aquarel·la, li feien de documents d’anàlisi, d’enregistrament i de memòria del paisatge, i, no caldria dir-ho, d’experiència personal de gaudi artístic. Un plaer estètic que els lectors poden reviscolar en revisar aquests “paisatges sensibles”, guiats pels generosos comentaris d’anàlisi geogràfica disposats a tall de llegenda al peu de cada dibuix. D’entre les obres de Pierre Deffontaines que contenen dibuixos seus, destaquem les següents: L’homme et l´hiver au Canada (1956), Géographie et religions (1948) i L’homme et sa maison (1972), totes les quals publicades a can Gallimard.

També podeu consultar articles il·lustrats amb dibuixos seus als primers números (anys 1960-64) de la revista Méditerranée, editada per la Université de Provence. Un dels seus dibuixos panoràmics de dimensió més ampla, el de la badia de Rio de Janeiro vista des del Corcovado, és presentat i comentat per Antoine Huerta a la revista electrònica franco-brasilera Confins.

[Roland Courtot, abril de 2011; versió catalana de P. Alegre, 23 de maig de 2011]