La intensitat i la direcció dels canvis socials al llarg de l’últim segle ha comportat una accelerada transformació dels paisatges; tant, que en el curt termini d’una vida un lloc pot esdevenir diversos paisatges. Els fluxos globals comuns alteren els paisatges de referència de cada col·lectivitat i tendeixen a banalitzar-los, a desproveir-los de singularitat, a unificar-ne el caràcter, de manera que esdevenen en molts casos indistingibles els uns dels altres. Totes aquestes transformacions i el sentiment de pèrdua del paisatge com a element d’identitat varen ser el punt de partida de la intervenció de Nel·lo, que va argumentar, davant d’aquesta situació, que el que cal és gestionar el paisatge i evitar l’impuls conservacionista. Segons Nel·lo, «en comptes de maldar per conservar estàtics uns pocs paisatges determinats, hem d’aconseguir que la transformació del paisatge en conjunt sigui compatible amb el manteniment i fins i tot l’exaltació de valors que conté» i que, per això, «són necessàries noves polítiques territorials i ambientals».

Joan Vilà-Valentí, membre emèrit de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, va ser l'encarregat de donar la resposta al discurs d'Oriol Nel·lo i Josep Gonzàlez-Agàpito, president de la Secció, va presidir l’acte.