Des de la bateria situada a mig camí del Fort Libèria s’obtenen les millors vistes de Vilafranca de Conflent. A la imatge la part occidental de la vila, presidida per l’església de Sant Jaume (campanar quadrat). També hi destaquen les torres de la casa del Veguer, avui ajuntament (torre amb punxa) i de l’Hospital (a l’esquerra). Fora muralla s’observa la via del carrilet.

La visita a Vilafranca (225 hab.) comptà amb el guiatge del nostre consoci Gil Planas. La vila presenta una disposició allargada, d’oest a est, paral·lela a la Tet i d’acord amb el traçat de l’antiga via confletana que unia Rosselló i Cerdanya. Dos llargs carrers organitzen la trama urbana: Sant Joan (que dóna a la porta d’Espanya) i Sant Jaume (a la porta de França). A causa de la seva important funció militar (fins el 1918) el conjunt urbà resta lliure d’afegits moderns o de destruccions parcials que restin una engruna a l’harmonia del conjunt de la vila closa. Només en ocasions resulta un pèl excessiva la banalització comercial de l’espai urbà, amb profusió de botigues de tota mena sovint menades per forasters que només obren el negoci durant l’estació turística: això és el que resta del dret de mercat concedit el 1075. El monument més destacat –però no pas l’únic– és l’església de Sant Jaume, amb campanar quadrat i una bella i original portalada romànica; aquí i arreu s’emprà com a ornament el característic marbre rosa de la rodalia.

L’annexió dels Comtats a França en virtut del Tractat dels Pirineus atorgà a la capital del Conflent un renovat i destacat paper com a fortificació de frontera, cosa que justificà la renovació de les seves muralles i la construcció de baluards defensius sota la direcció de Vauban. Darrerament (2008) les fortificacions del marquès de Vauban (1633-1707) han estat declarades –no sense polèmica a la Catalunya del Nord– Patrimoni Mundial per la UNESCO. Amb tot, les muralles també van contribuir a la decadència de Vilafranca. Mancada de terme municipal més enllà del clos fortificat (la mateixa estació de tren és en terme de Fullà) i sotmesa a les necessitats defensives (fins i tot s’enderrocà el convent franciscà d’extramurs) la ciutat medieval restà condemnada a l’estancament i a la total dependència econòmica respecte de la guarnició que hostatjava. Contràriament, l’oberta i dinàmica vila de Prada (avui 6.356 hab.) aviat superà Vilafranca en població i aconseguí la capitalitat de la vegueria el 1773, i fou ratificada com a cap d’arrondissement amb la Revolució.

<<< retrocedir  Pàg. 2 de 4  seguir >>>