<<< retrocedir  En efecte, el professor Francesc Nadal (Universitat de Barcelona) s’hi va referir extensament en “Els treballs topogràfics i la planimetria urbana de Garriga i Roca”. Nadal va ordenar la seva intervenció en sis apartats per a resseguir, en primer lloc, l’impacte del liberalisme i la reforma urbana en la formació de la cartografia de les ciutats a l’Espanya de mitjans segle XIX. Amb aquesta finalitat va efectuar un repàs de la legislació de 1847 i 1859 que ordenava els aixecaments de plànols detallats de les més grans. Les vicissituds de l’engegada del plànol de Barcelona, la qual no es va concretar fins al 1856 amb la concessió de la contracta a Garriga i Roca, van constituir el segon apartat de la dissertació. Nadal va aclarir que Garriga va iniciar els treballs el 1857, però que l’any següent els va aturar, atesa la manca de pagament de l’Ajuntament, amb la qual cosa va caldre renegociar les condicions el 1859. No és casual, és clar, la coincidència d’aquesta darrera data amb la de l’aprovació definitiva del Pla d’Eixample i Reforma de la ciutat elaborat per Cerdà.

Un apartat específic de la dissertació va ser dedicada a la biografia professional de l’arquitecte per tal de destacar la seva evolució estilística. Com avançava ratlles amunt, el conjunt dels treballs del plànol de Barcelona efectuats entre 1859 i 1862 van ocupar una part força considerable de la dissertació: la triangulació de base, l’aixecament del relleu, la formació del parcel·lari –els famosos quarterons– amb les plantes dels edificis públics, la reforma urbana i el cas de la Barceloneta, pel tractament singular que va rebre. Les atzaroses circumstàncies que van acompanyar el pagament dels treballs, fins a la seva liquidació completa el 1868, també van ser detallades a gratcient pel conferenciant. A tall de conclusions, Nadal va insistir en la insatisfacció final de Garriga i Roca per la manca de difusió pública de la seva obra. En efecte, malgrat el reconeixement públic que se li va dispensar per la seva qualitat innegable, no va poder veure-la impresa i, per tant, difosa a pleret com hauria estat el seu desig.

La intervenció de Francesc Nadal venia a enllestir, per dir-ho d’alguna manera, els plats forts de les Jornades, servits a la sessió de tarda del dia 19 i a la de matí del 20. Les temàtiques de les intervencions de Burgueño, Muro, Urteaga, Tarragó i la del mateix Nadal, van convergir o planar sobre un període cabdal en l’evolució urbana de Barcelona: l’eliminació de les muralles i l’aprovació del Pla d’Eixample Cerdà en el marc històric de la liquidació de l’Antic Règim amb l’eclosió del liberalisme polític, l’economia industrial i la societat classista, tot plegat desenvolupat i desballestat a les dues dècades centrals del segle XIX. És per això que, els continguts

d’aquelles intervencions van tenir prou punts en comú com per copsar-ne la interrelació i amb el daltabaix històric de fons esmentat. En fi, per a reforçar aquesta associació, permeti-se’m informar que, llevat de Salvador Tarragó, els conferenciants suara citats fan pinya en el Grup de Recerca d’Història de la Cartografia, en el qual també participa M. Carme Montaner, i que un dels projectes més importants que ara tenen engegats és, precisament, referit a la cartografia parcel·lària de la segona meitat del segle XIX a Catalunya i a les Illes Balears.

La sessió de tarda del dia 20 només va comptar amb dues intervencions, la de l’economista Joan Alemany (Universitat de Barcelona) sobre una temàtica transversal, “La batimetria de Barcelona: evolució dels treballs per al seu coneixement”, i la de l’arquitecte Oriol Clos (Ajuntament de Barcelona) sobre la figura singular i l’obra perdurable de “Vicenç Martorell Portas i el Servei del Plànol de la Ciutat de Barcelona”. Els dos conferenciants van ser presentats per Xavier Tarraubella.

El professor Alemany va repassar la documentació cartogràfica batimètrica de la costa barcelonina, des dels portolans medievals fins als sondeigs més recents, la qual posa de manifest la naturalesa canviant de la línia de costa i de la naturalesa del fons més acostat a ella per l’acció de la dinàmica litoral de les aigües marines, sempre molt difícil de determinar i preveure amb precisió. L’obra del port de la ciutat, l’evolució del perfil del qual també va comentar a bastament, se n’ha ressentit en moltes ocasions al llarg de la seva història. Per la seva banda, Oriol Clos va destacar la transcendència pràctica de l’obra cartogràfica de Vicenç Martorell i Portas al Servei del Plànol de la Ciutat de Barcelona, unitat municipal que va crear en ser dissolta la delegació de la Brigada Topogràfica de l’exèrcit a Barcelona l’any 1925. La intervenció de Clos, amb algunes ressonàncies hagiogràfiques de l’homenatjat molt adients, i algunes reprovacions d’altres personatges que no ho van ser tant, va sintetitzar prou bé el que va ser el coneixement cartogràfic de la ciutat de Barcelona durant el segle XX fins a l’adveniment de la cartografia digital, punt i final de les reeixides Jornades d’Història de la Cartografia de Barcelona. [Pau Alegre, 27 de maig de 2010]