<<< retrocedir  Al seu torn, el professor Josep Ma. Rabella va repassar la producció de cartografia escolar promoguda per Jaume Vicens de bracet amb Frederic Rahola a l’editorial Teide. En va destacar la senzillesa del disseny, ben avingut amb el que el ponent anomena com a teoria de la comunicació per l’efecte volgut d’emfasitzar la component informativa dels mapes per sobre de qualsevol mena d’enfarfec de dades. En la intervenció no hi va mancar una valoració molt positiva de la difusió de l’ús dels mapes muts i Rabella va preguntar-se que faria avui Vicens amb els Sistemes d’Informació Geogràfica.

De manera més pragmàtica, l’historiador Manuel Santirso va considerar Vicens com l’introductor a Espanya de la cartografia històrica durant els anys quaranta. El mapa li servia com una eina molt eficaç en la seva dèria per cercar lleis històriques generals i, en paraules del mateix ponent, la imatge se li avançava al pensament. Amb aquest pressupòsit més general, va assenyalar cinc fases d’adaptació dels models cartogràfics europeus d’entreguerres, tant de la cartografia històrica alemanya com de la infogràfica angloamericana, en la producció cartogràfica de Vicens. Desgraciadament, les limitacions de temps que van donar presses a tota la segona part de l’acte, no li van permetre de concretar sobre els procediments de treball emprats: simplificació, retolació, acoloriment, etc. De tota manera, la lectura del treball que Santirso mateix ha publicat com a introducció a l’edició facsímil (2010) dels esborranys de Vicens per a un Atlas de la evolución de la humanidad que no arribà a editar-se, pot omplir a bastament aquesta mancança.

Els professors Sergi Martínez i Sergio Moreno no van desaprofitar l’ocasió per a insistir en allò que ja havien insinuat alguns preopinants, això és, en la consideració dels mapes com a

instruments del poder en el plantejament prou conegut de J. B. Harley. És a dir, com a portadors de significats que van molt més enllà del simple registre d’emplaçaments, situacions i tendències d’objectes i fets. Ho van exemplificar mitjançant un exercici de comparació dels mapes de la primera obra cartogràfica i geopolítica de Vicens, la controvertida España, geopolítica del estado y del imperio (1940), amb els de l’Atlas Reclus España de Robert Ferras (1986). Aquesta darrera, efectuada amb l’aplicació de la teoria dels coremes de Roger Brunet, també prou qüestionats, es va manifestar com un bon punt de referència envers l’obra de Vicens, tant per potència comunicativa com per la coherència en la sistematització del repertori de signes convencionals emprats.

La cloenda de l’acte va anar a càrrec del professor Carles Carreras. Entre les moltes coses que va etzibar sobre la personalitat de Vicens Vives, totes prou sucoses, cal destacar l’envestida, no exempta de respecte, contra l’historiador Josep Fontana, del qual va considerar com “astoradora” la gosadia d’escriure:

“El 1950, en assistir al Congrés Internacional de Ciències Històriques de París, entrà en contacte amb els nous corrents de la historiografia europea i rebé una forta influència de l’escola dels Annales, que el dugué a afirmacions programàtiques on proclamava la importància dels fets econòmics i, molt especialment, la fe en l’eficàcia del “mètode estadístic”, encara que amb adherències tan poc congruents com la geopolítica, el mètode de les generacions o les morfologies històriques.” [Josep Fontana i Lázaro, “Jaume Vicens i Vives”, GEC, v. 15, p. 417]

Carreras en va protestar amb vehemència: la geopolítica, recollida de geògrafs i historiadors, de Ratzel a Toynbee, no pot ser considerada de cap de les maneres com una “adherència” en la tasca investigadora i docent de Vicens Vives. A parer del ponent, és un tret central de la seva personalitat abocada a la política, com a divulgador científic i creador d’opinió a través de l’editorial Teide, com a impulsor d’institucions de promoció del diàleg en la foscor franquista, com a formador de noves generacions d’estudiosos, etc. És per això que va fer vots per tal que els actes de l’any Vicens Vives no siguin foc d’encenalls i fer de manera que les generacions d’estudiosos a venir el tinguin present com un referent indefugible del nostre passat històric i, per això mateix, geopolític. [Pau Alegre, 15 de maig de 2010]