La conferència corresponent al més de març del curs del 75 aniversari de la Societat Catalana de Geografia va ser pronunciada el proppassat dijous dia 25 pel geògraf vallesà Joan Tort i Donada, professor al Departament de Geografia Física i Anàlisi Regional de la Universitat de Barcelona, de qui el Dr. Francesc Nadal va enumerar les actuacions més rellevants de la seva fecunda i dilatada trajectòria científica, sense oblidar, és clar, l’estreta col·laboració amb la SCG de fa tants anys.

La dissertació va versar sobre la consideració del paisatge en l’obra dels escriptors, temàtica a la qual el Dr. Tort ha esmerçat un esforç molt considerable de recerca i divulgació durant els darrers anys, de bracet amb altres interessos científics i cívics més o menys relacionats, com poden ser la toponímia, l’organització territorial, la geografia cultural, etc. La nombrosa concurrència a l’acte és bona prova del ressò obtingut per les seves nombroses publicacions i de l’interès amb el qual era esperada la seva interpretació del paisatge en Joan Maragall.

La fotografia de la conferenciant és d'E. Bertran (SCG).

La constatació de la diversitat i de la potència, com a característica comuna, de les mirades paisatgístiques de geògrafs i literats catalans del darrer segle i mig, va constituir el punt de partida del recorregut per l’univers maragallià, “tot un univers” com va recalcar Joan Tort. Perquè Joan Maragall està més enllà de circumstàncies momentànies i clixés estereotipats. Bé prou que en sentirem a parlar en escaure’s el centenari del traspàs de l’escriptor, el 2011. Així, en el primer apartat de la seva intervenció, “Joan Maragall 2010, gairebé un aniversari” el conferenciant va insistir en la necessitat de no caure en la temptació dels tòpics que planen sobre l’obra de l’escriptor, en bona part introduïts per la crítica esbiaixada que va rebre d’Eugeni d’Ors, i reivindicar-ne, en canvi, tot allò que l’enalteix, en paraules de Josep Pla, com un poeta del paisatge.

El segon apartat de la conferència, “la difícil construcció d’una vocació”, va servir per a recordar la difícil i complexa sedimentació de la vocació d’escriptor de Joan Maragall en l’ambient familiar enrarit per la conflictiva relació amb el seu pare i, també, per l’ofec ostensible que li produïa l’entorn urbà de la Barcelona vella en el qual va créixer. L’anàlisi sumària del conegut poema que s’enceta amb els versos “Quan jo era petit / vivia arraulit...” va donar peu a la comparança del paisatge de l’antic urbanisme amb el nou, que tot just s’obria a l’Eixample, i de la necessitat vital de Maragall per a fruir la natura oberta en una tensió contemplativa ben pròpia d’un personatge en lluita permanent en si mateix.

L’aproximació a la natura i a la seva manifestació paisatgística per part de Maragall es va produir en ple auge de l’associacionisme excursionista del darrer quart de segle XIX. Tanmateix, Joan Tort es va demanar si ens encarem amb un “escriptor excursionista o un excursionista escriptor”. Aquest va ser el lema del tercer apartat, amb el qual va cloure la primera meitat de la seva exposició. I ho va il·lustrar, per una banda, amb sengles flaixos de Josep Pla i Josep Pijoan, biògrafs indefugibles de Joan Maragall, repetidament esmentats al llarg de la conferència, referents a aquella necessitat de canviar d’aires fora ciutat i al descobriment colpidor del Pirineu a Núria, i, d’altra banda, amb un estirabot resplendent, com sempre, de Joan Fuster: l’admiració de Maragall per la natura assoleix cotes de clara divinització, de panteisme spinozià. En aquest context, el recordatori del discurs pronunciat per l’escriptor durant l’acte d’emplaçament del retrat de mossèn Cinto Verdaguer a la galeria de socis il·lustres del Centre Excursionista de Catalunya (1904) va ser molt oportú.

Durant la segona meitat de l’exposició, menys extensa que no pas la primera i de continguts més abstractes, el conferenciant va arraconar els apunts biogràfics de Maragall per a centrar-se a ponderar el pes i la transcendència del paisatge en la seva obra. La paraula viva sorgeix de la natura? És així com es preguntava pel “valor fundacional de la paraula” en encetar el quart apartat de la dissertació. Potser sí que l’ideal suprem de l’escriptor hagués estat crear – o recreat? – el món amb una sola paraula, amb aquell elogi que li va dedicar en prendre possessió del càrrec de president de l’Ateneu Barcelonès el 1903. Però potser sigui en el pas “de la paraula al paisatge” quan la interacció entre sentiment i natura en Joan Maragall dóna peu a una obra veritablement innovadora, una producció literària tota d’una peça. Més que no pas atabalar el públic assistent amb les innombrables exemplificacions que se’n podria retreure, Joan Tort va il·lustrar genèricament la simbiosi entre mots i paisatge a través de l’etimologia de set topònims espigolats de la seva pròpia experiència com a excursionista i viatger.

El sisè apartat de la conferència va servir de punt i final per mitjà d’una altra interrogació, “Joan Maragall, una filosofia existencial?”, i desembocar en la conclusió: en l’obra maragalliana no hi ha cap mena de contradicció entre pensar i sentir el territori, és a dir, l’emoció general humana es resumeixen en la seva pròpia existència. O dit en paraules d’una coneguda poetessa polonesa contemporània: “Voldria transmetre la idea que la vida no és un aventura necessàriament feliç però si fascinant”.

La traça i la grapa de l’oratòria de Joan Tort es va posar de manifest al llarg de l’hora i mitjà llarga en què va anar desgranant els sis apartats en els quals va ordenar les seves elucubracions, amb l’únic suport mediàtic de la projecció dels textos seleccionats per a il·lustrar-les. L’audiència, amb interessos geogràfics prou variats – com va advertir el mateix conferenciant des del seu observatori privilegiat –, el va seguir amb evident interès i beneplàcit. [Pau Alegre, 27 de febrer de 2010]