El 6 de juny de 2009, la SCG realitzà una nova excursió a les, injustament, poc freqüentades muntanyes meridionals del Sistema Mediterrani. La serra de Cardó és la muntanya més enlairada i emblemàtica d’un extens bloc orogràfic, mesozoic i calcari, perfectament delimitat pel riu Ebre (N i O), la fossa tectònica del Burgar (E) i la plana litoral i deltaica (S). La petita vall de Cardó (4 km²) pertany al terme de Benifallet (Baix Ebre) malgrat que la carretera (oberta el 1904) hi arriba des de Rasquera (Ribera d’Ebre) i que anteriorment el millor camí d’accés conduïa a Tivenys pel coll de Murteró. Aquesta arrecerada i càlida vall, d’orientació NO, es troba perfectament delimitada per un cercle d’esquerpes carenes calcàries, alhora que un seguit de cingleres barren igualment el pas aigües avall.

L’any 1606, l’orde dels carmelites descalços hi fundà el seu convent de retir o desert de vida contemplativa, vinculat a la província
 

carmelitana de la Corona d’Aragó. L’orde mendicant s’hi instal·là no sense resistència del senyor territorial, el monestir cistercenc de Benifassà. L’elecció de l’indret fou iniciativa del frare Pere Pau Revull (o Pau de Crist), nascut al mas Gavadà de Vandellòs. En la tria de l’emplaçament foren elements decisius el gran aïllament natural del lloc i l’abundància d’aigües, que permetien regar els horts i fruiters imprescindibles per al sosteniment dels frares (els carmelites feien abstinència de carn perpètua). Al voltant del convent es construïren fins a 14 ermites, en la seva major part destinades als frares que volien dur una vida encara més penitent i totalment aïllada. El contacte entre els anacoretes i la comunitat conventual es podia reduir a la provisió d’alguns aliments (que segons afirma la tradició els la portava un ruquet) i l’intercanvi de tocs de campana des de les diverses ermites en els moments de pregària.

La presència dels carmelitans assegurà –malgrat els incendis, el carboneig i les pastures– la preservació d’un bosc en prou bon estat, que avui dia contrasta vivament amb els sobreexplotats i recremats voltants, en particular a la veïna serra del Boix. Després de l’exclaustració (1835) i desamortització dels béns eclesiàstics arribà la conversió del convent en balneari, perquè d’algunes de les

El grup amb el rerefons del convent-balneari de Cardó i la cinglera del Sallent o Salt del Frare, amb més d’un centenar de metres de desnivell. D’esquerra a dreta i del rengle del fons a la primera línia: Enric Bertran, Rosa Anna Felip, Xavier Rosselló, Francesc Nadal, Carme Montaner, Ignasi Batet, Montse Guerrero, Daniel Paül, Eduard Trepat, Pau Alegre, Rafael Giménez, Francesc Castellet, Elisa González, M. Teresa Manso, Glòria Romaní, Lledó Rosas, M. Teresa Vicente, Anna Bastida, Jordi Alberich, Josep R. Módol, Assumpta Rovira, Jesús Burgueño, Angelina Blasi i Josep Oliveras. La fumera que es veu correspon a un conat d’incendi provocat per un llamp, que afortunadament aviat fou controlat pels bombers.