<<< retrocedir Són moltíssims els topònims citats que ens han cridat l’atenció, i que amb freqüència desconeixíem o que, senzillament, no havíem observat. Formes múltiples que per raons molt diverses (i sovint vinculades al simple atzar) han esdevingut topònims, a vegades ja des de temps immemorials. Des de sintagmes preposicionals que semblen exercicis de gramàtica, com ara Damunt la Font o Entre Coma i Pla a grups verbals de l’estil de Gratallops o Tornabous, o formacions semblants però menys conegudes com ara Can Mai-hi-són o Matavicaris. Topònims, en ocasions, que són llargs enunciats descriptius, com Sant Francesc-s’hi-moria. O bé, a l’altre extrem, topònims que fan de la repetició o de l’onomatopeia la seva raó de ser: Can Pere pere, Trin trin o Patrup patrup; o palíndroms toponímics: Coc, Cuc, Sas, Carerac. Un tipus de topònim que també crida l’atenció i que és present a totes les llengües és el malsonant, o “potònim”: Colera, Cabra, Ultramort, Tremp, Santa Perpètua de Mogoda. Al seu torn, donen especialment de si, en general, els malnoms i renoms esdevinguts topònims (i que a vegades poden tenir una lectura mal intencionada): la Pedrera del Llarg, Nas-pelat, Pelacanyes, Cal Pessetero. Aquests noms, sobre el terreny, poden donar lloc a vegades a aparellaments inesperats: és el cas de Cal Gordo i Cal Sec a Peguera (Berguedà). De fet, allò “inesperat”, que podem expressar també com el fet “peculiar” o “singular”, és sovint a la base d’un gran nombre de topònims: des de construccions, a priori inexplicables, com la Carretera Simpàtica, a Amposta, fins a noms de llarga tradició toponímica com Guarda-si-venes, passant per noms imaginatius de l’estil dels Frares Encantats, el Paller de Tot l’Any, l’Hostal del Gran Nom o bé, extremant la casuística, creacions recents i merament circumstancials com la casa denominada El Jabalí Enamorado.
En un altre ordre de coses, Assumpta Lleonart es referí a les interaccions entre topònims, noms de persona i noms comuns. Un terreny que, en el cas del català, dóna tant de si com a
|
|
 |
qualsevol altra llengua moderna. Una mesura eloqüent d’aquestes interaccions la dóna el fet que, segons algunes estimacions, un 40% dels cognoms del nostre àmbit geogràfic podria procedir de topònims. La conferenciant ens va fer notar, així mateix, la circumstància que moltes paraules incorporades darrerament als diccionaris (i tractades, per tant, com a noms comuns) provenen de topònims: emmental, bikini, astracan. Unes altres no han assolit encara el reconeixement com a nom comú, però pel fet de formar part d’una denominació d’origen consolidada podem pensar que no els falta molt: alella, borges, priorat. Hi ha casos, d’altra part, en què el reconeixement ja té una llarga tradició; per exemple, a lionesa. Així mateix, té també una tradició consolidada en el català la incorporació de topònims a algunes frases fetes: venir d’Arbeca, anar-se’n a Can Pistraus o tenir terra a l’Havana són alguns dels exemples que es van citar. Com a curiositats estadístiques, la ponent va esmentar les deu formes toponímiques més freqüents al nomenclàtor català; que són, de
|
|
més freqüent a menys: les Planes, la Plana, Santa Maria, la Coma, la Vinya, les Comes, la Serra, la Devesa, la Solana i Sant Pere. Cità també la construcció tinguda com a topònim més llarg: les Terrotes del Joan del Moro i del Joan del Marquet, partida rural del terme de Maials. I es referí, en un sentit oposat, als topònims més curts, els nuclis de població de Su i Pi, en la línia dels noms més lacònics del nomenclàtor internacional, els llocs de Y, petita localitat de França, i de Å, a les illes Lofot, a Noruega.
A les paraules de cloenda Assumpta Lleonart remarcà, des de l’experiència, la conveniència d’entendre la toponímia recreativa com una manera amena, i perfectament compatible amb el rigor i amb la claredat, de divulgar els noms de lloc, la ciència toponímica i el patrimoni onomàstic en general.
[Joan Tort i Donada, 4 de març de 2009]
|
|
