"Mirar l’Orient, que en el nostre cas és sobretot al sud"

La paradoxa cultural-geogràfica del títol l’assenyala M. Dolors Garcia Ramon en el transcurs de la presentació del llibre Una mirada catalana a l’Àfrica. Viatgers i viatgeres dels segles XIX i XX (1859-1936) (Pagès editors, Lleida 2008. Col·lecció Guimet, núm. 100), del qual han tingut cura Joan Nogué, Perla Zusman i ella mateixa, el dimecres 15 d’octubre de 2008 a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) dintre del curs 2008-2009 de la Societat Catalana de Geografia (SCG). Un acte que, com és costum, presenta i modera Francesc Nadal, president de la Societat. És la tercera activitat del present curs, dins del grup ja consolidat de presentacions de llibres geogràfics. Nadal incideix en el fet que es tracta d’una obra

escrita en la seva major part per socis i sòcies de la Societat i recorda quan escau un dels membres de la SCG, exemple de viatger actual: Pere Andreu.

Un dels tres editors del llibre, Joan Nogué, inicia la seva intervenció excusant l’absència de la casa editorial, de camí a la fira de Frankfurt, i es dedica a parlar sobre els orígens de l’obra. Aquests orígens, segons el relat de Nogué, es troben en el llibre España en Marruecos (1912-1956): Discursos geográficos e intervención territorial (Lleida: Milenio, 1999) que, impulsat pel Ministerio de Educación y Ciencia per copsar l’impacte del colonialisme tant al Marroc com a l’antiga metròpoli (inclòs el retorn dels colonitzadors a la seva terra d’origen), tingué la virtut de reunir un grup d’estudiosos de tres universitats catalanes amb un interès comú: la geopolítica, la geografia cultural, el pensament geogràfic i la geografia històrica.

Joan Nogué explica que els detonadors de la continuïtat del grup foren una llarga espera a l’aeroport de Fiumicino i les converses que inevitablement es fomenten en una situació així. Tot parlant, va sorgir el projecte que donarà pas al llibre que ara es presenta. Aquest cop la iniciativa tindrà l’aixopluc de l’IEC, i se centrarà en l’àmbit català i el món del viatge. El procés és llarg: 7 anys! De 2001 fins a 2008, any en què apareix finalment el llibre. L’editor assenyala amb orgull que com a subproducte de l’obra ja es disposa ara de tesis doctorals, projectes de recerca, etc. Trajecte llarg, doncs, però profitós.

Un plec d’agraïments (IEC -personalitzat en l’antic president de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, Joan Vilà-Valentí, i en el seu secretari executiu, Josep M. Boixareu-, les tres universitats –Girona, Pompeu Fabra i Autònoma de Barcelona- per facilitar les seves infraestructures; autors dels diversos capítols del llibre –molts d’ells, a la sala-; Rosa Cerarols –coautora i responsable d’una llarga sèrie de tasques logístiques, com és ara l’obtenció de drets de reproducció de fotografies- i Joaquim Albareda –presentació de l’acte-) clouen la seva intervenció.

Sense la presència a la sala de Perla B. Zusman (a l’Argentina a hores d’ara), Ma. Dolors Garcia Ramon, que completa la terna autoral/editora, emmarca el llibre en l’interès actual sobre la temàtica de viatges, palès, per exemple, en els recentment creats apartats especials a les llibreries, i fa notar que fa més d’un segle ja existiren molts viatgers que, de tornada, escriviren les seves impressions de viatge. L’objectiu del llibre, explica, és analitzar si existeix una mirada catalana diferenciada de les mirades dels altres viatgers procedents de les potències colonials europees, inclosa Espanya.

La fotografia dels presentadors és d'E. Bertran (SCG)

S’ha fet un profund ‘buidat’ en múltiples arxius i biblioteques per tal de trobar les peces adequades per permetre l’anàlisi que registra el llibre. Un enorme ‘boom’ d’escrits de catalans que viatgen a l’Àfrica es produeix a partir de 1910. Els interessos que provoquen aquests viatges estan molt lligats a l’àrea d’estudi. Mentre la gran majoria de relats se centren per raons de lligam polític o comercial al Marroc, en el cas de viatges a Egipte és el turisme l’interès principal. Per altra part, M. Dolors Garcia Ramon assenyala Orientalisme, l’assaig d’Edward Said que descriu els mecanismes de construcció de ‘l’altre’ afins a les pràctiques colonials, com a precursora i model per a la lectura de les narracions de viatges, objectiu d’anàlisi en el llibre.

A continuació detalla les cinc parts de l’obra:
• Una primera part conté una visió general i un capítol de caire teòric sobre la temàtica viatgera.
• Una segona part, sota el títol d’"Institucions i pràctiques", parla tant de diverses institucions organitzadores de viatges a l’Àfrica com de diferents pràctiques de viatge, que van des de les dels missioners claretians fins al turisme cultural.
• Una tercera part, "Viatgers i viatgeres", parla de tres grans figures: Eduard Toda, Nicolau M. Rubió i Tudurí i l’antiga consòcia Aurora Bertrana.
• La quarta part, "Les Àfriques", parla de les imatges més freqüents transmeses pels viatgers, en funció del seu lloc de destí.
• Per últim, unes conclusions responen a la pregunta sobre si existeix o no una mirada específicament catalana en els relats del viatgers: hi ha, de fet, visions compartides amb viatgers d’altres orígens, netament colonialistes; de vegades visions ambigües, com les d’Aurora Bertrana i Rubió i Tudurí, etc. Gairebé és cert que tots destaquen la ineficàcia –sobretot administrativa- del colonialisme espanyol, però, resumint, existeixen formes diverses, múltiples mirades, i no una sola mirada...

Joan Vilà-Valentí, a la taula com a membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, fa una intervenció molt particular sobre el llibre, repassant coses que l’han sorprès i interessat durant la seva lectura, moltes d’elles prou curioses per al públic, geògrafs en la seva gran majoria. Primer traça un retrat sobre les característiques dels viatgers i autors que surten al llibre. Són, explica, desiguals. L’impuls que els porta al viatge és divers: l’orientalisme, la literatura, l’obligació...

Malgrat el llarg període analitzat, es tracta sempre de gent de classe mitjana o més elevada, de sòlida cultura. Recorda oportunament uns quants fets cabdals que van succeir a Catalunya en el moment del gran ‘boom’ dels viatgers: la creació de la xarxa de biblioteques de la Mancomunitat, la creació de l’IEC, les figures cabdals de Joan Maragall i Enric Prat de la Riba... Diverteix amb picardia els assistents (molts del món acadèmic) mencionant la seva sorpresa per la gran quantitat de coses fetes per un Prat de la Riba, per exemple, en els seus –molt curts- 47 anys de vida, en contrast amb alguna gent del món acadèmic que s’hi arrossega anys i panys sense aportar gran cosa. Menciona la seva sorpresa en descobrir que tots els autors del llibre siguin geògrafs, cosa –cal assenyalar-ho, diu- impossible fa uns anys, en què l’existència de geògrafs era tan minsa com la representació d’aquests encara avui en dia a l’IEC, enfront de la gran majoria, per exemple, d’historiadors. I aprofita la seva experiència per recordar el salt donat pels geògrafs des de les seves originals geografies regionals fins al munt d’especialitats sorgides recentment. Joan Vilà-Valentí, en un dia d’indubtable bon humor, acaba la seva intervenció recomanant la lectura del llibre, però mai en diagonal, “com se sol fer”, sinó amb una lectura pausada, aturant-se i pensant el que es va llegint.

És per últim Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra, qui fa la presentació específica del llibre, adjectivant-lo com a “llibre interessant i amè alhora”, assenyalant certes inevitables repeticions, "però que no deixen de fer-lo de bon llegir", i les magnífiques fotografies de què gaudeix. Tot seguit passa a fer una sèrie d’extraccions de la seva lectura: l’interès per l’Àfrica coincident amb la pèrdua de les últimes colònies espanyoles a Amèrica; la labor dels excursionistes, amb Catalunya sempre com a referència o contrapunt; el paper dels missioners claretians; l’eclosió de la figura del turista i el turisme, amb l’aparició de les targetes postals, el cartellisme, etc.; els il·lustres viatgers ja mencionats, als quals ell afegiria el cas d’Emili Juncadella (membre de diversos centres excursionistes i clubs, lligat a diverses qüestions financeres, participant en caceres...); la sistematització dels estereotips (amb Fortuny, Verdaguer, Gaziel...), llegint precisament un text inclòs en el llibre en el qual Agustí Calvet –Gaziel- diu que "els indígenes d’aquell continent [Àfrica], com a material humà, no valen, en general, el pa que mengen"; i la conclusió final que en els escrits dels viatgers, generalment, no s’arriba a qüestionar el colonialisme, sinó la seva ineficàcia.

En fi, com l’última intervenció destaca: un llibre interessant, ensems que amè i oportú. [ Juan Manuel Garcia Ferrer]