<<< retrocedir  l’atenció especialment la sala guarnida amb l’explicació tàctica d’un supòsit de guerra química, il·lustrada amb plànols esquemàtics. Potser la pertinença de l’edifici al darrer senyor jurisdiccional, el marquès de Barberà, explica el petit miracle que suposa el fet que aquestes pintures no fossin destruïdes en acabar la guerra.

A la “cadena de cotes” de la serra de les Quadres o de Bellmunt d’Urgell (chevrons del flanc sud de l’anticlinal diapíric d’Almenara) vam visitar dos indrets. La cota 380, un tossal guixenc absolutament clivellat de trinxeres, refugis i búnquers, fou un important assentament de les tropes republicanes. El relatiu bon estat del conjunt ens permeté fins i tot l’exploració d’alguns passadissos subterranis excavats a la roca. A la mateixa serra de Bellmunt (espai d’interès natural) vam pujar també al Morinyol, vèrtex geodèsic (363 m) que fou l’apèndix oriental del cap de pont de Balaguer, únic punt destacat recuperat per les tropes republicanes en l’ofensiva del 22 d’agost.

Al terme de la Sentiu vam visitar el tossal de les Forques que, a més d’un excel·lent conjunt d’enterraments antropomòrfics excavat a la roca, corresponent a un poblat ibèric, compta amb unes monumentals trinxeres, construïdes amb parets de ciment mitjançant un encofrat fet amb taulons a la cara interior i sacs terrers a l’exterior. L’encarament del conjunt cap a l’oest suscità la discussió sobre l’adscripció del conjunt a un o altre exèrcit; tanmateix les dades disponibles assenyalen la pertinença de la posició als franquistes: cal pensar que els permetia controlar el possible avenç dels republicans per la plana immediata del nord (Santa Quitèria) i que formava part d’un conjunt construït al voltant del tossal.

Havent dinat a Camarasa, enfilàrem el tossal del Merengue, únic indret del nostre recorregut que, ara per ara, compta amb la senyalització escaient dins la iniciativa del Memorial Democràtic. Si ja és discutible la

idoneïtat de la denominació genèrica d’aquest programa, en aquest cas concret té fins i tot un punt de sarcasme, atès que el tossal fou un bastió irreductible de l’exèrcit rebel a la República. Cap problema presenten en canvi les denominacions políticament neutres que empra el mateix organisme: Espais de Memòria de Catalunya i Espais del Front del Segre.

Finalment vam visitar Vilanova de la Barca, escenari de la temptativa de cap de pont republicà, entre el 9 i el 17 d’agost de 1938. Les restes monumentalitzades d’un tanc rus T-26 testimonien aquella tragèdia humana que acabà amb uns quatre-cents cadàvers de soldats republicans surant riu avall, per efecte de la crescuda provocada pels franquistes –que controlaven les centrals hidroelèctriques de la Noguera Pallaresa- per tal de dificultar les operacions militars a l’Ebre. Vilanova restà pràcticament destruïda pel foc artiller i el bombardeig de l’aviació alemanya.

Explicacions de Pol Galitó (a la dreta, amb barret) a les trinxeres del tossal de les Forques (la Sentiu de Sió). Fotografia d’Enric Bertran.

A la postguerra es va planificar la construcció d’un poble nou al nord del vell, tot seguint una planta regular i aplicant l’estil arquitectònic ruralista utilitzat per la Dirección General de Regiones Devastadas per als pobles “adoptats” pel dictador. El projecte original (juliol de 1940) contemplava una generosa previsió d’espais públics i també de privats agregats a les cases unifamiliars destinades als pagesos. La realitat final va ser molt més gasiva, tant en extensió global com en dotació d’espais i serveis. El sector més representatiu de l’actuació de reconstrucció es troba al nord del carrer Major, amb la plaça amb l’ajuntament i l’església. Al pont que substituí l’històric pas de barca l’any 1945, s’afegí com a grandiloqüent marc arquitectònic a l’entrada al poble venint de Corbins, l’oratori de la Verge de Montserrat. [Jesús Burgueño]