Exploració, geografia i estudis postcolonials. Una mirada de gènere sobre les narratives de viatges (Gertrude Bell, 1868-1926), és el tema que la professora Maria Dolors Garcia Ramon tria per al discurs de recepció com a membre numerària de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció de Filosofia i Ciències Socials, pronunciat a Barcelona el 21 de maig de 2007; un tema que aglutina les dues seves principals línies de recerca: la història del pensament geogràfic i els estudis de gènere. Garcia Ramon estructura la seva conferència en dues parts: una d’introductòria, dedicada a la “Geografia, exploració i la contribució del postcolonialisme” i l’altra a la protagonista de la seva recerca en profunditat, “Gertrude Bell (1868-1926): una mirada des de la geografia postcolonial”. La primera part és una aproximació ben documentada a la història de la geografia i les exploracions, amb un inici en to reivindicatiu on l’autora se suma a les veus que reclamen incloure a la geografia moderna totes les tradicions geogràfiques, inclosa la de l’exploració. Certament, les colònies i l’Imperi s’incorporen tard (dècada dels noranta) a la historiografia de la geografia i són les implicacions de la geografia a les colònies del nord d’Àfrica les que serveixen de catalitzador d’aquest interès. També, l’enfocament postmodernista i postcolonial en geografia invita a (re)construir la història de la geografia des de la pluralitat i a incloure diferents sensibilitats i tradicions. En aquest marc no excloent de la geografia es rescaten tradicions com les esmentades exploracions o l’estudi de les narratives de viatges.

Una de les crítiques als estudis postcolonials ve des de la teoria feminista considerant que el discurs orientalista posa l’accent en els aspectes masculins del procés colonial, reforçant la visió tradicional segons la qual la dona no té cap paper destacat en el procés i el discurs colonitzador. En aquest sentit, les geògrafes feministes estudien els viatges de les dones per tal de conèixer i avaluar la contribució d’aquestes en el procés i en els discursos que se’n deriven. És el cas que presenta Maria Dolors Garcia Ramon sobre la britànica Gertrude Bell, gran coneixedora de l’Orient Mitjà i contemporània i amiga de Lawrence d’Aràbia.

Amb el subtítol “Vida i obra de Gertrude Bell: Moda de París i maneres de Mayfair”, hom copsa clarament el perfil de dona del segle XIX que pot dedicar la seva vida a viatjar per iniciativa pròpia. Culta, de família adinerada, distingida i valenta, Bell recorre tot l’Orient Mitjà, motivada inicialment per l’arqueologia, i escriu llibres i cartes sobre els seus territoris i les seves experiències. Els seus coneixements i les connexions familiars l’ajuden a obtenir el càrrec de secretària per a Afers Orientals de l’Alt Comissionat Britànic a la seu del Caire, fet que li permet participar en les negociacions sobre el futur de Mesopotàmia, i esdevenir una persona important en el disseny del mapa d’aquesta regió després de la Primera Guerra Mundial. La seva condició de dona

li va permetre establir contactes més fàcilment amb la població local i conèixer en profunditat la vida domèstica i quotidiana, organitzar sopars amb el xeics locals i funcionaris britànics –tota una oportunitat per a discutir qüestions polítiques de forma menys estricta -, i perquè no, amb el seu extens i curós vestuari victorià mantenia i reproduïa la seva identitat cultural davant de l’’altre’, perpetuant la ideologia del Govern imperial.

Gertrude Bell, dona de classe alta de l’Anglaterra del seu temps, que cerca coneixements, llibertat i experiències, esdevé una de les persones més expertes sobre l’Orient Mitjà entre els britànics. La seva apassionant i atípica vida exemplifica la complexitat de la contribució de les dones al projecte colonial i al coneixement de ‘nous’ territoris. La incorporació de la dimensió de gènere al procés colonial i a les narratives de viatges, i la intersecció d’aquesta categoria d’anàlisi a altres com la de classe o raça és de gran importància per al coneixement de la nostra història i una oportunitat per (re)construir la història de la geografia des d’una visió amplia i incloent.

Tot i que Gertrude Bell no era geògrafa, el paper que van jugar les Societats Geogràfiques, i en particular la del seu país, en l’organització de les exploracions i en proporcionar coneixements sobre els territoris servint als interessos polítics i econòmics dels imperis, va ser fonamental. És una feliç coincidència sentir aquest discurs per part de una dona i expresidenta (2000-2006) de la Societat Catalana de Geografia.