Darrerament hom ha proposat d’anomenar el nus orogràfic situat entre el coll de la Teixeta i el pla del Burgar com les serres del Mestral, en referència al vent que tot sovint senyoreja el Camp de Tarragona. Sens dubte és un nom més adient que no pas el de Serralada Prelitoral, creat per al sector central de la costa catalana i que fa de mal dir aplicat a unes serres immediates al mar. Les serres del Mestral relliguen tres comarques: la Ribera d’Ebre (Tivissa), el Priorat (la Torre de Fontaubella; Pradell i d’altres) i el Baix Camp (Vandellòs, Pratdip, Colldejou...). La sortida d’estudi d’enguany de caire més excursionista va tenir com a objectiu el coneixement de les dues muntanyes més emblemàtiques i de màxima alçada de les Serres del Mestral: La Miranda de Llaberia i la Mola de Colldejou. Va ser el dissabte, dia 19 de maig proppassat, amb pernoctació prèvia a la casa de colònies de Llaberia.

a localitat de Llaberia és un apèndix gairebé despenjat del terme municipal de Tivissa i un dels assentaments humans més sorprenents de Catalunya per raó de la seva situació geogràfica, aïllada i enlairada (680 m), al bell mig d’un sinclinal penjat i inclinat cap a Ponent. És el poble de les Terres de l’Ebre amb un caràcter més muntanyenc. A mitjan segle XIX comptava amb 172 habitants, però en l’actualitat no hi viu ningú de forma permanent. Tanmateix, l’aspecte del poble és harmònic i ben viu, amb cases i carrers molt endreçats. El seu gran aïllament i antiguitat (l’església és romànica) explica que Llaberia fos una parròquia independent dins el bisbat de Tortosa. També per aquesta raó no és estrany que hi hagi un Museu del Bast, dedicat a l’antic tragí de mercaderies a lloms de matxo pels solitaris camins de ferradura.

El sinclinal de Llaberia culmina en una cresta acinglerada per la banda de mar, la qual s’allarga cap al Sud per la punta del Mont-redon. La pujada des del poble de Llaberia (680 m) fins a la Miranda (919 m) ha estat facilitada de fa poc per l’agençament d’una pista. La Miranda és un topònim escaient per a un vèrtex geodèsic de primer ordre i per a l’emplaçament d’un radar meteorològic, ara en construcció. Malgrat ‘gaudir’ d’un dia força rúfol, amb ruixats intermitents a partir de migdia, varem ser a temps de fruir d’una panoràmica formidable del Camp de Tarragona, de les terres de l’Ebre i del Montsant, sobre el Priorat.

Els dibuixos del poblet de Llaberia reproduïts en aquesta plana són de Joan Dolçafel, pseudònim de Josep Iglésies. Il·lustren el llibre Les ciutats del món; Barcelona: Editorial Arca, 1948; 2a. ed.: Editorial Montblanc-Martín, 1987; pp. 85 i 89.

Tant a Llaberia com a Colldejou, sovint la blanca roca calcària aflora, fondament clivellada, tot dibuixant paisatges desolats. Amb tot, a la primavera la roca nua resta amorosida per l’herba i les flors. El recorregut per les muntanyes de Llaberia i Colldejou ens aporta un munt de sorpreses naturals a cada pas: avencs i coves, surgències càrstiques i dolines amb llacunes, teixos arrapats a les cingleres i atapeïts alzinars a les obagues, orquídies i arbustos espinosos de forma encoixinada als cims, agulles pètries al peu de les cingleres (Bitllot del Frare, Cavall Bernat)... Amb raó la Serra de Llaberia té reconegut el caràcter d’espai inclòs al PEIN, i per a la seva promoció i gestió s’ha format un consorci amb participació de sis municipis. Tot això, i més encara, ho varem poder comprovar en el decurs de la baixada de la Miranda fins al portell de Llaberia (782 m) per la carena rocallosa de la cinglera bo i passant per la Foradada, mena de pont natural resultat de la dissolució de materials carbonatats, situat ran del cingle.

Al portell vam encalçar el camí de bast de Llaberia a Colldejou, actual GR 7, el qual resulta de trànsit còmode gràcies als nombrosos revolts que fa per salvar el desnivell fins al coll del Guix (630 m) el qual separa o uneix, segons com es miri, les dues unitats orogràfiques visitades. La humitat de l’obaga facilita el desenvolupament d’una massa forestal de pi roig barrejat amb caducifolis que, a hores d’ara, s’apressaven a treure fulla.

En algun tram, l’ascensió a la mola de Colldejou (921,8 m) des del coll del Guix per la variant GR 7-3 és, per força, molt dreta. Tanmateix, val la pena la suada per a observar les perspectives des de les seves cingleres les quals són, senzillament, esfereïdores. La Mola de Colldejou, allargada en sentit Est-Oest, és la màxima alçada entre el sector de la Mussara i el Cardó. L’etimologia més plausible per a Colldejou indicaria la significació de pic arrodonit. Aquest pla envoltat de cingleres és una fortificació natural a la qual encara s’afegí, en temps de les guerres carlines, una curiosa torre rodona amb fossat. A poc d’encetar la pronunciada baixada fins al coll Roig (560 m), situat a la carretera de la Torre de Fontaubella a Colldejou, els ruixats derivaren a xàfecs força impertinents. No calien pas per a comprovar que les lloses calcàries remullades esdevenen superfícies de patinatge immerescudes per als transeünts. La baixada per la canal del Batllet esdevingué, necessàriament, tècnica. Amb tot, l’expedició va sortir incòlume del descens, sense dany de cap mena, i després de travessar un magnífic alzinar féu cap al coll Roig, on esperava l’autocar. Un àpat restaurador al poble de Colldejou va refer les forces per a enfilar el retorn cap a Barcelona dintre de l’horari previst. [Jesús Burgueño]