Ocupades les sales de l’Institut d’Estudis Catalans, és la veïna Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya la que dóna aixopluc a la conferència de dijous 19 d’abril de 2007, del curs de la Societat Catalana de Geografia. A la sala Turró, uns passos més enllà del famós i extraordinari amfiteatre anatòmic, el professor Francesc López Palomeque farà la dissecció d’un cos sencer: el del turisme a Barcelona. Però, anem a pams:

La conferència porta per títol L’expansió del turisme urbà: Barcelona com paradigma, un títol que el mateix conferenciant destaca i demana que sigui ben entès. Parla de paradigma, que no de model. És a dir: Barcelona seria un exemple característic d’un fenomen molt més general, el de l’expansió recent del turisme urbà.

Enric Mendizàbal, vicepresident de la Societat Catalana de Geografia, inicia l’acte agraint l’hospitalitat dels amfitrions, i fa una semblança del conferenciant. No insisteixo en una biografia i obra que, centrada bàsicament en la geografia de l’oci, el turisme, la muntanya i les àrees marginals, pot consultar-se al mateix directori del web de la SCG (http://scg.iec.cat/Scg7/Scg71L/S71L0173.htm) o, amb més extensió, al web de la Universitat de Barcelona (http://www.ub.es/geofis/cv/flp.html), on López Palomeque és catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional.

La proximitat de la nova Facultat de Geografia i Historia de la Universitat de Barcelona potser ho afavoreix, però el cas és que la sala Turró és farcida d’estudiants i el professor López Palomeque, didàctic, explica l’estructura de la seva ponència: Una introducció teòrica en què es fa una exploració panoràmica sobre el turisme urbà i la forta expansió que ha sofert en les últimes dècades, i una segona part en la qual, amb dades concretes, es fa un acostament a Barcelona com a exemple o comprovació en la pràctica de l’anterior. Tot plegat configura el que explica com aportació acadèmica, més enllà del passeig per la Rambla plena de turistes, cosa que suposaria un altre tipus d’aproximació.

La dissecció és completa, explicant primerament el canvi dels hàbits turístics produït, que ha propiciat l’expansió del turisme urbà. Una expansió les causes de la qual són desgranades: l’aparició de la societat del lleure, postindustrial o com es vulgui anomenar; una societat que marca uns límits molt imprecisos entre la cultura, el treball, l’espectacle; on la cultura surt en bona part de l’experiència viatgera seria l’àmbit i cultiu del canvi. La ciutat, en aquest entorn, esdevé escenari turístic. Això, informa, sorgeix a finals dels anys 80. Les ciutats que han caigut en profundes crisis pensen i comproven amb interès que el turisme pot revifar el seu sector terciari. Es podria fer –penso jo- un mapa curiós que tipifiqui per colors de tipus d’indústria en crisi (metal•lúrgica, tèxtil, química...) les ciutats destinació turística per antonomàsia d’avui. Les ciutats tenen a Europa, diu López Palomeque, una posició molt rellevant, d’irradiadores d’idees, i l’increment del transport i de les comunicacions és un dels factors addicionals per arribar a la situació actual. Es constata l’atracció dels recursos culturals i patrimonials, i es produeix una regeneració de l’espai urbà. Sorgeix aleshores un fenomen en el qual seria bo aprofundir, només citat de passada a la conferència: es defineix, es crea, una imatge de la ciutat que la sintetitza. I aquesta imatge, ja creada per això, porta al seu consum, en tota l’extensió del terme.

El conferenciant aporta unes quantes dades dins d’aquesta aproximació teòrica general, obtingudes de diversos organismes, institucions i empreses, i que demostren aquest impuls del flux turístic a les ciutats: La OMT, en la seva previsió per a 2020 pronostica, a més, que el creixement del turisme urbà superarà el del turisme total. Posa noms a les ciutats que, de 2000 a 2005, han vist créixer mes el turisme: Dubrovnik, Tallin, Ljubljana, Zàgreb, València, Torí, Bratislava i Barcelona. Aquesta última, en un dels drivers usats en aquest camp -el nombre de pernoctacions hoteleres- ha estat la ciutat no capital d’estat que més ha crescut.

Un últim punt és també desenvolupat dins d’aquesta aproximació teòrica inicial: el del paper de la Administració Pública. És evident -consta en tots els programes- que el turisme urbà es contempla com a peça bàsica de l’estratègia de desenvolupament del govern local.

[seguir...]