[...retrocedir]   Prenem un refresc reparador a mitja passejada i entrem al segon capítol de la presentació, el dedicat a situar Barcelona com a ciutat exemplificadora d’aquesta expansió del turisme urbà. Aquí, de tant en tant, en mig d’unes transparències que, més enllà de servir d’esquema, són l’atapeït text de tota la conferència, es deixen caure uns quants gràfics i taules molt pertinents. Les dades més freqüents per seguir aquest fenomen van sortint. Unes poques entre les anotades serien les següents: les pernoctacions per turisme a la ciutat de Barcelona, fa uns anys insignificants, són ja del ordre d’un 1,8% del total de pernoctacions a la ciutat, i amb creixement molt ràpid. Si parlem de pernoctacions de residents en total, no exclusivament turistes, ja són d’un 3,2%. Si donem una base 100 a l’any 1991 (just abans dels Jocs Olímpics de Barcelona) el nombre de turistes i pernoctacions hoteleres haurien arribat l’any 2005 a l’índex 250 i 300 respectivament. El nombre de turistes anuals és ja superior a cinc milions, l’estada mitja dels quals és d’entre dos dies i dos dies i mig. L’origen dels visitants estrangers més nombrosos és, per ordre decreixent, Gran Bretanya, Itàlia, Estats Units, França i Alemanya. El turisme dóna treball de forma directa a 35.000 persones a la ciutat de Barcelona, que suposa el 7% de la seva activitat econòmica. Però aquest, com tots els índexs que es puguin fer servir, són sempre canviants... cap amunt, cap un creixement que no sembla que es pugui aturar. Turisme de Barcelona, l’organisme propi creat, ja porta molts anys generant recursos propis. És ja un negoci. D’una equivalència turisme = platja s’ha passat ara a pensar, a l’àmbit urbà, a Barcelona, en reclams culturals, que es converteixen en mercaderia, consum. Els visitants es reparteixen actualment gairebé en un 50% de negocis i un 50% vacances. S’ha passat uns anys en què els visitants de vacances superaven àmpliament als visitants per negocis, però aquests últims s’han recuperat últimament, possiblement perquè els viatges de negocis tenen cada vegada més components essencials de turisme.

A un espai turístic tradicional s’ha superposat en els darrers anys un nou espai turístic, constituït pel Fòrum/Diagonal Mar, la Vila i el Port Olímpic, el Port Vell/Maremàgnum, Montjuïc...

Amb l’aparició de grans esdeveniments com a excusa (Jocs Olímpics, Fòrum de les Cultures) el turisme continua creixent. El “model Barcelona” de participació pública – privada, en principi destacat en l’àmbit de l’urbanisme, pot mencionar-se també en el camp del turisme. És un model, això no obstant i tal com l’urbanístic, no exempt de conflicte.

Acabada la conferencia, un col·loqui dóna peu a que els assistents i el conferenciant es mostrin atrets per aventurar una perspectiva futura, per discutir si el creixement actual del turisme a Barcelona és sostenible i convenient, i per opinar si és raonable que ens plantegem això, donat que ciutats grans i tan turístiques com Roma o París no se’l qüestionen en absolut. López Palomeque explica, en la seva resposta, la gran diferència: París, per exemple, té turisme des de fa molts anys, i el seu creixement ha sigut pas a pas, donant temps per pair. En el cas de Barcelona no s’ha pogut digerir. Ha estat un creixement exponencial, amb xifres de cop molt significatives. Ja gairebé no es planifica cap on anem, només s’intenta veure com pot la ciutat adaptar-se a aquest creixement.

La sessió no s’ha desenvolupat a l’amfiteatre anatòmic, raó per la qual no hem pogut deixar el cos completament trossejat i treballat a la taula de marbre, però la dissecció ha estat completa i instructiva, amb la qual cosa cadascun dels assistents pot ara tornar a col•locar perfectament totes les peces del cos del turisme urbà a Barcelona al seu lloc.
[Juan Manuel Garcia Ferrer]

Fotografia de P. Alegre.