[Fotografia d'E. Bertran]

Precisament ahir, dimecres dia 17 de maig de 2006, data perdurable en els annals del barcelonisme, el Dr. Ignasi Aldomà va impartir la conferència mensual de la Societat Catalana de Geografia sobre el tema El regadiu davant la nova cultura de l'aigua. El cas del canal Segarra- Garrigues. Un auditori prou nombrós es va aplegar a la sala Nicolau d'Olwer de l'IEC per a escoltar les seves explicacions i, en acabat, sol·licitar-li aclariments. Públic fidel i participatiu que no es va deixar entabanar abans d'hora per l'esdeveniment del dia i, fent al·lusió al títol del darrer llibre publicat pel professor Aldomà, l'acte va tenir el lluïment escaient “amb el permís de Barcelona”.

El professor Jesús Burgueño, company de claustre del conferenciant al Departament de Geografia i Sociologia de la Universitat de Lleida, va facilitar un bon resum del seu curriculum. Coincideixo amb el presentador a remarcar la singularitat de la trajectòria d'Aldomà en la reflexió i la pràctica de la geografia. Per raó de la diversitat de caients en els quals ha sabut combinar la recerca acadèmica, la consultoria en exercici lliure, la responsabilitat en l'administració de la Generalitat i la docència universitària gairebé sempre aglevades, això sí, en la temàtica de l'ordenament de l'espai i de la societat rurals en els ja gairebé trenta anys d'actuacions, Aldomà és un dels exponents més caracteritzat de la geografia aplicada del país.

Però n'hi ha més de facetes que cal destacar en la personalitat pública d'Aldomà. Així, també li escauria l'etiqueta d'agitador cívico- territorial en la mida que podríem penjar-la a una bona colla de geògrafs catalans contemporanis, des de Pau Vila a Enric Lluch, i a tants d'altres, en la línia de saber traduir la sensibilitat geogràfica en acció al servei de tothom. Perquè el fons de la conferència fou el testimoni d'aquesta actitud envers l'obra gegantina del Canal Segarra- Garrigues d'ençà, pel cap baix, la preparació del Manifest de Vallbona, aprovat el maig i presentat el novembre de 2005 per una munió d'entitats lleidatanes, del qual Ignasi Aldomà ha estat un dels impulsors.

Tema prou ampli i dilatat com per ser tractat en tan poca estona. El va repartir en tres apartats cadascun dels quals va ser exposat mitjançant una seqüència de flaixos temàtics en l'estil directe de preguntes- respostes prou entenedores per a qualsevol públic interessat de lluny o de prop en el tema. Així, després de presentar sumàriament la infraestructura objecte de controvèrsia va passar a descriure el cercle malaltís de l'obra per concloure en la proposta del Manifest en la perspectiva de fer-ne un projecte viable.

En el primer apartat va recordar les macromagnituds del canal. És l'obra pública més important --en fase de realització en el seu primer tram--, empesa a Catalunya els darrers anys juntament amb l'estesa del Tren d'Alta Velocitat i l'ampliació de l'aeroport del Prat. El canal tindrà una llargada de 85 quilòmetres en connectar l'embassament de Rialb, a la comarca de la Noguera, amb el futur embassament de l'Albagés, sobre el riu Set a la comarca de les Garrigues. Permetrà regar més de 70 mil hectàrees actualment de secà i hauria de beneficiar unes disset mil explotacions de sis comarques lleidatanes. Com el mateix conferenciant va advertir, no cal pas allargar-nos en xifres. En l'estil pedagògic esmentat abans, només va voler remarcar tres qüestions obertes: l'obra contribuirà a l'aprofitament integral i sostenible de la conca del Segre i les Nogueres? Com s'harmonitzarà la diferència de preu, brutal, que hi ha entre el de l'aigua del Canal d'Urgell (menys d'un cèntim per metre cúbic) i el del nou Canal (11 cèntims / metre cúbic)? Els petits propietaris pagesos podran enfrontar-se amb les inversions que els pertoquen? En altres paraules, evitarà conflictes ambientals com el de les aus estepàries? El canal va a favor o en contra del pagès? Contribuirà al reequilibri i

desenvolupament del territori de les terres de Ponent en particular i de Catalunya en general?

En la petja del Manifest de Vallbona, el professor Aldomà va il·lustrar la malastrugança del projecte mitjançant una roda de sis radis. En primer lloc, la limitació de l'aigua disponible al Segre pot obrir un conflicte entre els regants del Canal d'Urgell i els del nou Canal Segarra-Garrigues. Seguidament, cal advertir que els factors físics fan pensar en un èxit molt incert de la transformació en regadiu de moltes de les zones abastables pel canal. En tercer lloc, l'operació global es recolza en les estratègies de les grans empreses agroalimentàries que no pas en la iniciativa de la pagesia mitjana i petita. Bona prova d'això són els costos massa cars, tant de les inversions en infraestructures com de l'aigua, per a la pagesia. Tot plegat amanit amb una gestió ben poc transparent, distanciada dels futurs regants i deixada a mans de l'empresa de serveis subsidiàries. Finalment, i en sisè lloc, destacar el caràcter aliè de l'obra en el desenvolupament d'un territori que a hores d'ara és pilotat per altres sectors de l'economia lleidatana. I tornar a començar.

En expressió d'Aldomà, "fa fresa pensar" què en pot sortir de tot plegat. És per això que les entitats cíviques lleidatanes més representatives s'aplegaren per a manifestar el seu rebuig a la manera com es portava el projecte i proposar mesures correctores per fer-lo viable en tots els sentits. Res més lluny d'un Aquí, no! o de la quadratura del cercle malaltís. Calia canviar els radis de la roda, no pas deixar el carro coix! En aquest sentit, la tercera part de la conferència la va dedicar a recordar i palesar les claus positives aportades pel Manifest de Vallbona. Molt breument, serien les següents: reduir la pressió sobre el recurs de l'aigua i repartir-la equitativament per mitjà de la gestió conjunta dels dos Canals, el de l'Urgell i el de Segarra-Garrigues; consolidar la pagesia en adaptar-la a l'agricultura del futur; garantir la conservació del patrimoni ambiental, tant visual (...molt de compte amb la concentració parcel·lària!) com físic (...el regatge incontrolat incrementa la contaminació de l'aigua); aigua per al territori i no només per als propietaris pagesos; gestió transparent de l'aigua mitjançant la constitució d'una Comunitat general d'usuaris; i un llarg etcètera.

Potser, en resposta escèptica a una de les preguntes que els assistents van dirigir al conferenciant, el Manifest de Vallbona no decanti cap millora tangible a l'obra. D'allò que no cal dubtar, després d'escoltar Ignasi Aldomà, és que en restarà una nova sensibilitat, ben positiva, envers el territori de les comarques lleidatanes. [Pau Alegre, 18 de maig de 2006]

Més informació a: web.udl.es/dept/geosoc/segarragarrigues.htm