<<< retrocedir   A la tarda, havent dinat, Xavier Carceller (Universitat Politècnica de Catalunya) va ser el responsable d’abordar un dels principals reptes de la Llei: la Coordinació sectorial (Bloc 3) tant en el propi govern, com entre d’altres sectors econòmics i socials (urbanistes, forestals, pescadors, constructors, caçadors, etc). Els dos dies de debat la pròpia Generalitat de Catalunya va estar representada pels Departaments d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, Economia i Finances, Política Territorial i Obres Públiques i, Medi Ambient i Habitatge amb diferents intervencions de cadascun dels seus membres. Per això, Xavier Carceller va dedicar la seva intervenció a fer recomanacions que servissin per tots els sectors. D’entrada va dir que si algú esperava que una Llei resolgués els temes de coordinació anava equivocat. La Llei l’únic que pot fer és facilitar el camí però que aquesta era, bàsicament, una qüestió de relacions socials. Quanta raó té quan diu que el tracte personal és el responsable que la coordinació sigui un tema especialment delicat. Tot i que lògicament, la Llei pot servir per establir mecanismes de coordinació: informes vinculants (tot i que va dir que no eren la solució), l’ordenació del territori, les estratègies integrades (com les Agenda 21), etc.

Segons Xavier Carceller el medi ambient presenta un seguit d’avantatges per a la transversalitat, ja que en essència és un component eminentment transversal. I que, per tant, ho té bé per impregnar totes les polítiques sectorials. I en aquest sentit, va dir, planejament territorial i urbanístic estan condemnats a entendre’s. En benefici d’aquestes relacions, va dir també que tots aquells sistemes d’informació disponibles per a cada sector, pagats amb diners públics, s’havien d’aprofitar i fer-los utilitzables i operatius a tot el públic sense restringir-ne l’accés. Només així, amb la coordinació global, s’evitarien duplicitats i informacions contradictòries. La integració és una peça fonamental, cal integrar lleis (per exemple les de fauna a partir de la directiva hàbitats) garantint el que ja tenim i optimitzant els elements disponibles. A quina escala s’ha d’incorporar el planejament ambiental?

A escala supramunicipal per vèncer el planejament urbanístic. I els espais naturals protegits, com s’integren? D’entrada a partir de la unificació interna de les pròpies figures de cada parc i a continuació cohesionant els diferents parcs entre ells, un fet que per motius històrics no s’ha produït fins ara. Xavier Carceller va acabar la seva intervenció amb uns advertiments molt clars: sense recursos humans i econòmics no haurà qui es coordini, per treballar amb rigor, va dir, calen recursos i per a una bona coordinació és imprescindible que hi hagi disciplina.

Aquesta sessió va acabar amb set intervencions des de la fila 0 i vuit per part del públic. La relatora de la tarda va ser Eulàlia Comas (Coordinadora de l’Oficina de la Reserva de la Biosfera del Consell Insular de Menorca).

El matí del dia 15 va iniciar-se amb la ponència d’Albert Cortina (advocat) que va tractar sobre el Marc legal i financer de la Llei (Bloc 4). La biodiversitat, ens va dir, és un concepte jurídicament indeterminat a l’igual que el paisatge, en clara al·lusió a la nova Llei del Paisatge de Catalunya (Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge) en la redacció de la qual ell ha participat directament. La biodiveristat, com el paisatge, té un valor intangible. Per això, la biodiversitat s’ha de considerar un bé ambiental, és a dir, un bé immaterial que es distingeix del bé material o físic que constitueix el seu suport o substrat. Això vol dir que és un bé que no es pot valorar? Doncs no, el fet que no sigui material no vol dir que no tingui valor. Per exemple, podem estar d’acord que sigui un bé d’interès comunitari i com a tal fer recaure sobre d’ell una responsabilitat social i col·lectiva. La biodiversitat s’ha de considerar un bé intangible, és a dir, no pertany a ningú però és de tots i com a tal l’hem de conservar i custodiar (concepte de trust). Des d’un punt de vista legal la biodiversitat es podria tractar com una propietat fiduciària, és a dir, com un conjunt de béns heretats que una persona ha rebut amb l'encàrrec de conservar-la i transmetra-la a un tercer, anomenat fideïcomissari. Ara bé, si el marc legal sota el que emparar la biodiversitat sembla clar, no ho és tant el tema del finaçament. La pregunta és clara: com finançar el patrimoni natural? I les respostes diverses.

Ressenya de les Jornades de Girona per A. Pèlachs / 3

Albert Cortina va parlar dels incentius i dels desincentius com una manera d’afavorir la conservació del medi natural. El problema –al meu parer més polític que tècnic- és que l’opció d’apostar per una determinada fórmula d’actuació no es pot fer sense entrar en conflicte amb el conjunt d’agents que intervenen en el territori. I per això, tot i que hi ha recursos diversos per fer que hi hagi diners les opcions no són gens clares; per exemple, o es recapta a partir de sancionar (accions directes com per exemple els impactes ecològics) o treballem indirectament a partir d’atorgar subsidis a les activitats que potencialment resultin problemàtiques. També es poden incentivar activitats a partir de fons agroecològics; o fer-ho gravant determinades activitats. O pot ser cal que es donin exempcions fiscals? Cal apostar per un mercat de la biodiversitat? I va parlar de la mercantilització ambiental i dels mercats de drets, de responsabilitat i de risc ambiental,... Albert Cortina va acabar la seva intervenció recordant-nos que el règim tributari ha de mantenir el principi d’igualtat però que això no impedeix premiar aquelles actuacions que s’hagin fet d’una determinada manera i va posar els exemples de la qualificació ambiental, la certificació i la recaptació (fons privats d’inversió verda o fons públics per a la conservació de la biodiversitat i la gestió del patrimoni natural).

La fila 0 amb nou intervencions i el debat amb quatre van donar pas a la relatoria feta per Josep Vila (representant de la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial). En definitiva, moltes reflexions, idees, que caldrà veure com es concretaran i que d’entrada han de poder assolir la fita d’establir que és valorable crematísticament i que no hauria de poder valorar-se mai amb diners; tasca gens senzilla en l’actual context sociocultural.   seguir >>>