<<< retrocedir   3) Els Aspectes transversals són potser els més delicats de resoldre i fonamentals per a l’èxit de la Llei. Per què? Doncs perquè han d’establir els instruments econòmics i financers per a l’aplicació de la Llei. Com? És el que caldrà decidir, ja sigui a través d’un fons públic, a partir de crear mesures fiscals i de foment que afavoreixin la biodiversitat i la seva conservació (s’ha de suposar que a l’estil de l’ecotaxa però com a biotaxa?), o bé a partir d’incorporar els mecanismes pertinents per al finançament privat (recordeu per exemple, que el 14 de juliol d’enguany Salvador Milà ha signat convenis amb la Fundació Abertis i amb Repsol YPF per al patrocini del Parc Natural del Cap de Creus i el Parc Natural de la Serra de Montsant, respectivament). I és que tal i com va dir Salvador Grau en l’actualitat hi ha molts impactes sobre el medi natural que no es consideren.

La transversalitat també s’haurà d’ocupar de la dimensió internacional i l’escala local, ja que per una banda s’haurà d’assumir la responsabilitat de Catalunya a escala global (codi de bones pràctiques) però per altra s’haurà de reforçar el paper de les localitats. La qual cosa significa que la política i la conservació s’hauran de descentralitzar. Aspecte que encaixa directament amb la participació i la dimensió social de la Llei i, els factors que han de garantir els mecanismes de participació i l’impuls de l’educació i la formació en l’àmbit de la conservació.

Finalment, s’haurà de pensar quines competències atorga la Llei i quina organització administrativa les haurà de representar. Per això caldrà veure què diu el nou estatut (si és que s’aprova) i quines competències es poden derivar a partir d’ell, com s’encaixa la creació de l’Agència de la Natura de Catalunya (un projecte que cada vegada sembla més consolidat) i com queda el Consell de Protecció de la Natura.

Tot plegat ens obliga a pensar que en aquest punt hi pot haver un seguit d’obstacles que no semblen gens fàcils de resoldre (finançament, competències, etc.) i que podrien arribar a obstaculitzar l’aprovació final de la Llei. Farà falta molt sentit comú i molta, molta imaginació.

Precisament dels conflictes que han tingut dues comunitats autònomes (Balears i Canàries) en l’aprovació dels seus projectes de Llei sobre biodiversitat (no és casualitat que siguin dos arxipèlags els que han generat una proposta de llei sobre biodiversitat, com tampoc no ho és que la tinguin encallada), a més d’altres experiències internacionals (sobretot llatinoamericanes) i algunes reflexions sobre a qui va destinada la llei, va tractar la conferència pronunciada per José Manuel Gómez González, expert en dret ambiental de la Universitat Pompeu Fabra. El ponent es va mostrar contundent quan va dir que les lleis han de servir per resoldre problemes i no per embolicar el que hi ha. Per tant, es va posicionar molt clarament en favor de la integració i de la derogació d’aquells aspectes que hagin quedat desfasats. Amb el mateix to de seguretat va distingir entre els destinataris primaris (poders públics i agents locals) i secundaris (científics, educadors, etc.) dels que va destacar els diferents punts de vista i visions front a la biodiversitat. I per això, va dir, cal generar cultura al voltant de la seva pèrdua, s’han de sensibilitzar tots els destinataris sense excepció. Després de referir-se a les experiències de l’Equador i Costa Rica en matèria de biodiversitat, va destacar l’innovador projecte de Llei de les Illes Balears del que va dir que era un bon referent i va recomanar com a font d’inspiració. En canvi, va criticar el de les Canàries perquè s’havia fet sense consensuar transversalment entre les diferents administracions del govern i per tant, s’havia convertit en una Llei de protecció temàtica que havia tingut moltes esmenes.

Ressenya de les Jornades de Girona per A. Pèlachs / 2

El segon bloc 2 (Espais naturals, biodiversitat i custòdia del territori) estava pensat per analitzar les diferents figures de protecció, estructura i funcionament dels òrgans gestors dels espais naturals protegits. I d’aquesta manera buscar mecanismes per millorar la seva efectivitat vers la conservació i millora de la diversitat d’hàbitats i espècies. Tot i aquesta referència als espais naturals protegits, Josep Germain (geògraf i representant de l’ICHN) no va desaprofitar l’ocasió per referir-se al paper que juga l’urbanisme en el conjunt del territori i el seu determinisme vers la planificació. La base legislativa i normativa actual és insuficient per fer front a la gestió del territori des d’un punt de vista del medi natural (falten treballs de base i es va referir com a exemple al llibre vermell de fauna, que no existeix). Va ser sarcàstic quan va dir que moltes de les activitats generadores de conflicte necessitarien un planejament que s’hagués fet a mida. I va destacar com malgrat la protecció de determinats espais naturals protegits, sovint aquests també tenen mancances. I és que la gestió d’un territori que es basi en quatre i cinc figures de protecció, no sembla la millor fórmula per prendre decisions. I més si tenim en compte que falten òrgans gestors i que, quan n’hi ha, estan dividits en organismes diferents. Només així es podran equiparar figures a diferents nivells (per exemple l’europeu) i hi haurà més equilibri entre planificació i gestió. La Llei hauria d’unificar criteris, aportar nous elements de gestió (capacitat sancionadora) i evitar un excés de localisme que faria insuficient la resolució de problemes.

El matí es va cloure amb la participació de la fila 0 (vuit intervencions), les preguntes del públic (set intervencions) i la relatoria de Rebecca Moreno (Xarxa de Custòdia del Territori).   seguir >>>