Dissabte 11 de juny de 2005, la Societat Catalana de Geografia va realitzar una sortida a la Via Verda de la Terra Alta i el Baix Ebre, fent amb bicicleta els 32 km que hi ha d’Horta de Sant Joan a Xerta per l’antiga via del tren que enllaçava Tortosa i Alcanyís. El ferrocarril només funcionà, mal que bé, entre 1942 i 1973, i la via va ser construïda en la seva major part els anys vint i finalitzada amb el treball de presoners de la guerra civil. Des de l’any 2000 la Via ha esdevingut un dels principals atractius turístics de la Terra Alta, una comarca que hores d’ara viu un intens debat al voltant de la compatibilitat entre la instal•lació de molins de vent i els requeriments d’un turisme cultural i verd.

Després de fer nit a l’alberg del Mas de la Coixa (Móra la Nova) vam anar al punt de sortida de l’itinerari: l’estació d’Horta, situada a 430 m d’altitud. El primer tram de la via verda ressegueix, des d’una posició enlairada, el barranc de l’Hort del Frare, un dels que formen la capçalera del riu Canaleta. El pas per diversos viaductes fa que la visió del paisatge sigui més espectacular. La vegetació és típicament mediterrània: hi abunda el pi blanc –sovint amb vesc-, el margalló, el llentiscle, l’estepa blanca, el romaní, el garric, l’arçot, la foixarda, el garrofer... Els conreus dominants són la vinya, l’olivera i l’ametller.

Vegeu el mapa del recorregut

Camí avall, el pas pels nombrosos túnels (38 túnels, el més llarg de 740 m) aporta una agradable alenada d’aire fresc al ciclista i un contrast radical amb la lluminositat de l’exterior. Passat Bot (285 m) s’inicia el tram més espectacular del trajecte: el pas engorjat del riu Canaleta a través de les carenes que enllacen el massís dels Ports amb la serra de Pàndols. Els estrats es redrecen fins arribar a la verticalitat al santuari i balneari de la Fontcalda, un indret de gran encant que atresora petites sorpreses, com ara la discreta inscripció que, a la porta de l’església, dóna fe de la gran alçada que assoliren les aigües del riu (enguany ben magre) amb la riuada del 9 d’octubre de 1787.

De nou a la via verda vorejàrem el túnel que s’enfonsà el 1969, i que fou l’excusa per al tancament definitiu del ferrocarril. Les malmeses estacions del trajecte (només la de Bot resta integrada al nucli de població) són testimoni fantasmagòric d’un somni dissortadament fracassat: l’enllaç ferroviari directe d’Aragó amb el Delta de l’Ebre. Potser algun dia alguna estació sigui

aprofitada com a centre d’interpretació de la Via, però de moment només serveixen com a zona de descans i punts d’arribada dels visitants.

El trajecte es fa totalment planer de l’estació de Benifallet a Xerta. La via discorre paral·lela a un riu Ebre que enguany presenta un aspecte trist i empantanegat, ple d’algues. L’assut de Xerta estava pràcticament eixut; la major part de l’aigua feia via al Delta pels canals de les dues ribes. Un cop a la vila de Xerta, vam traure el cap a la plaça per tal de veure el limnígraf històric de la façana de l’església, impressionant recull gràfic de les periòdiques inundacions produïdes abans de l’existència dels grans embassaments de Mequinensa i Riba-roja.

Finalment a la tarda, i ja sense bicicletes, l’autocar ens va acostar al Pinell de Brai per tal de visitar (guiats per Teresa Rosselló) la magna obra de Cèsar Martinell: el celler cooperatiu modernista (1918-22), amb justícia anomenat la Catedral del Vi, el qual presenta com a complement artístic un divertit fris de ceràmica de Xavier Nogués.
[Jesús Burgueño / fotos: E. Bertran]