La conferència corresponent al mes de març fou pronunciada el dia catorze per la doctora Anna Ribas, professora de Geografia de la Universitat de Girona. Versà sobre el tema Natura i història en la creació dels "Paisatges de l'aigua" a l'Alt Empordà. La professora Ribas treballa aquesta temàtica i àmbit de fa molt temps, més de quinze ens va confessar públicament, al capdavant d’un equip d’investigadors de la seva Universitat i en coordinació contínua amb un altre de la Universitat Autònoma de Barcelona encapçalat pel professor David Saurí. Al llarg de la seva exposició, il·lustrada amb nombroses fotografies i mapes, Ribas va fer palès el seu profund coneixement de la realitat empordanesa així com l’interès de la reflexió que li ha suscitat.

Per a encetar la dissertació, la conferenciant ens recordava que la data del 23 de febrer proppassat passaria als annals en desaparèixer l’única construcció subsistent de la que hauria estat la urbanització més extensa del litoral empordanès de no interposar-se la brega reivindicativa dels agents socials de la comarca per a preservar el paratge com a espai protegit pel seu valor paisatgístic i natural d’aiguamoll. El procés conservacionista i regeneracionista del cas, que no tocava pas detallar, venia a tomb com a mostra d’una lliçó prou evident de la importància del manteniment d’un espai com a recurs ecosocial, de l’entramat social i cultural sobreposat a l’evolució natural dels paisatges empordanesos de l’aigua.

La geografia és una ciència adient per a estudiar les relacions entre natura i societat, per assajar-ne una síntesi. És un vessant clàssic de la disciplina, endormiscat, però, pels fogots analítics desfermats en el gremi cap a mitjan segle vint. Avui reviscola decididament. Una geografia de tall regional, ambiental i amb una tirada innegable per a la reconstitució, ni que sigui afigurada, d’escenaris periclitats més o menys reculats en el temps. En aquest darrer domini, la professora Ribas no oblidà d’esmentar la importància de les contribucions de la geografia històrica i cultural. I potser a causa de la incertesa en la delimitació de la frontera entre fets socials i naturals en els temes empordanesos de l’aigua, ella mateixa, amb el seu equip, es veu captivada per la història i l’ecologia alhora. Els tres aspectes que va desgranar, la geografia dels paisatges de l’aigua, i la lluita contra l’aigua, tant per a eliminar-la com per conservar-la, reafirma la relació d’amor odi que, com amb tantes altres

coses, els humans hem tingut per aquest element imprescindible de la nostra existència.

La primera panoràmica mostrada va contemplar la morfologia de l’Alt Empordà. Ribas posà l’accent en la caracterització de la plana litoral i dels rius que la travessen, la Muga i el Fluvià. És en aquesta llenca del territori empordanès, amb un peu a l’aigua, on han tingut lloc les transformacions més radicals durant la segona meitat del segle XX. N’hi ha prou d’anomenar les urbanitzacions de Santa Margarida o d’Empuriabrava per a certificar-ho. Però... també s’hi ha donat la protecció dels aiguamolls el 1983! L’encreuament dinàmic de geologia, hidrografia i societat ha ocasionat una rica multiplicitat de paisatges de l’aigua. Les dues panoràmiques següents reivindiquen aquest procés.

La lluita contra l’aigua per l’assecament dels nombrosos estanys litorals empordanesos, comesa iniciada el segle XVIII, i enllestida ben entrat el XIX, l’exemplificà amb l’eixugament i conreu posterior del gran estany de Castelló. Una obra de rebliment sedimentari natural, afavorida pel desviament forçat de les aigües de la Muga cap a l’estany. La crisi de les rendes agràries de l’estament nobiliari, abocà els comtes d’Empúries a emprendre la reducció a conreu d’un territori lacustre el qual fins aleshores només comptava com a reserva de caça i pesca. Cert, la fam de terra, que en aquest cas no era pas marginal -terres grasses eren, com cal-, o el desig de sanejament, el qual no era pas universal, van ser factors que, amb tot, no cal menystenir. L’arrendament dels lots de terres dessecades a la petita pagesia coronava, ja en el nou ordre burgès, la transformació de la natura. Un bell exemple d’estudi històric i geogràfic en paral·lel, sense adjectivacions, de l’evolució d’un espai de l’aigua.

La tercera panoràmica abastà la conca de la Muga en la profunditat temporal dels darrers cinquanta anys, si fa o no fa. En aquest període, l’encreuament de fenòmens modificadors dels paisatges de l’aigua de la conca ha estat entre tres factors diversos. El creixement demogràfic ha elevat el contingent humà comarcal a més de cent mil habitants de fa poc. S’ha concentrat, tret del cas de Figueres, a l’andana litoral, on és més difícil d’aconseguir l’equilibri desitjable amb els recursos hídrics de tota mena amb l’amuntegament turístic. El segon factor és la intensificació de l’engreix de bestiar i l’extensió de la superfície dedicada a

farratges, blat de moro en particular, de regadiu, en perjudici d’altres cereals, de secà. El paper de l’embassament de Boadella ha estat fonamental en aquesta transformació. Així mateix, l’homogeneïtzació de les perspectives visuals ha estat molt considerable. L’augment de la dimensió mitjana de les parcel·les ha modificat notablement les formes heretades i adaptades al medi. La desaparició de closes, amb el seu bocage antitramuntanal, ha estat l’efecte més sentit. Finalment, la creació d’espais protegits és bona prova de la sensibilitat col·lectiva envers els canvis esmentats, i d’altres. La circumferència que aquests sectors formen en els confins del mapa comarcal li falta poc per ser complet.

En el capítol de conclusions, Anna Ribas va resumir els canvis territorials més importants succeïts entre 1950 i 2000 en relació amb l’aigua. Esmentà els següents augments: dels espais urbanitzats, de l’extensió i la densificació del bosc i de la intensificació del regadiu litoral. En canvi, tant els prats com les terres de secà han disminuït sensiblement. La comparació dels mapes d’ús del sòl de 1957 i 2000 és demostrativa d’aquests canvis els quals poden desembocar, al capdavall, en capgiraments dramàtics. Les zones litorals de la comarca, en les actuals circumstàncies, és immergida en una precarització de les disponibilitats d’aigua en contrast amb l’excedent del qual havia gaudit de sempre. Sempre en clau retrospectiva, la professora Ribas no va gosar fer vaticinis prospectius. [pau alegre]

Fotografia: Mireia Baylina presenta Anna Ribas.