El proppassat dia 17 de juny es va tancar el cicle de conferències que la Societat Catalana de Geografia havia organitzat per al curs 2002-03. La persona encarregada de posar punt i final a un cicle composat per nou conferències va ser Oriol Nel·lo, professor de Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona i diputat al Parlament de Catalunya per la coalició PSC-Ciutadans pel Canvi. El conferenciant, que va titular la seva exposició Els conflictes territorials a Catalunya. Llocs, oportunitats i polítiques, va reunir en un acte presidit per la Dra. Maria Dolors Garcia Ramon nombroses persones interessades en el tema.

Les primeres paraules d’Oriol Nel•lo van estar dedicades a la memòria del geògraf lleidatà Joan Vilagrasa. Posteriorment, el conferenciant va passar a presentar el contingut de la seva exposició de manera clara, instructiva i dinàmica.

D’acord amb la seva opinió, en els darrers anys han proliferat arreu de Catalunya una sèrie de conflictes territorials que tenen el seu origen en l’oposició manifestada per les comunitats locals envers la realització de determinats projectes d’infraestructures, proposats moltes vegades des d’òrgans administratius de caràcter supramunicipal. Aquests conflictes estan associats amb el traçat de noves línies elèctriques, com per exemple la línia d’alta tensió de les Gavarres; la construcció de noves vies ràpides i noves infraestructures de transport ferroviari, com el Quart Cinturó, l’Eix Vic-Olot i el Tren d’Alta Velocitat; l’obertura o l’ampliació de noves pistes d’esqui i de nous ports esportius, o bé amb l’intent d’assegurar el subministrament i la disponibilitat d’aigua, com és el cas del Pla Hidrològic Nacional i la proposta de transvassament del riu Ebre.

Els conflictes territorials que es poden identificar avui en dia a Catalunya són molt diferents d’aquells que es van enregistrar al voltant de les dècades de 1960 i de 1970, els quals es derivaven bàsicament de la demanda de serveis i d’equipaments per part de la població urbana. Així mateix, la seva

emergència només s’entén si es té en compte la creixent sensibilització de la població catalana vers la preservació de la qualitat i els recursos del territori. A part de l’interès que existeix avui en dia per la defensa del medi ambient a Catalunya, aquests conflictes també obeeixen a una crisi de confiança en les formes tradicionals d’expressió i de representació ciutadana, així com a una mancança o a un mal disseny de les polítiques territorials.

L’escala local no esdevé només l’escala en la qual es manifesten els conflictes territorials. Aquests també tendeixen a aparèixer dins del territori d’un país, d’un continent i de tot el planeta. Sigui quina sigui la seva escala, en l’origen dels conflictes territorials és possible identificar dos factors d’ordre estructural. Per una banda, el renaixement del lloc en un territori cada vegada més integrat des d’un punt de vista econòmic i social, sobre la base de fluxos multidireccionals de capital, d’informació, de béns i de persones. Per altra banda, l’aparició de noves formes d’identitat local, amb el consegüent augment d’aquelles identitats associades al territori i a la recerca de la memòria històrica. Pel que fa referència al renaixement del lloc, més que perdre el seu valor en un territori integrat i organitzat en forma de xarxa, els llocs han adquirit cada vegada més importància en les decisions de localització del capital; un capital que es caracteritza per un elevat grau de volatilitat i que tendeix a territorialitzar-se en funció de les característiques i dels avantatges comparatius de cada lloc. Aquest fet ha portat a les

comunitats locals a refusar la implantació de totes aquelles activitats que poden perjudicar la imatge i l’atracció exercida pel lloc sobre les inversions de capital.

Els conflictes territorials són moviments socials que presenten les següents característiques: la dotació d’una organització específica, que pren forma a mesura que es consolida l’oposició a un projecte per part de la comunitat local, i que acostuma a tenir el nom de “Plataforma per...”; el caràcter limitat i circumscrit dels seus objectius; la seva naturalesa espontània i la reivindicació del seu caràcter apolític; el seu desenvolupament a través de manifestacions que pretenen atraure l’atenció dels mitjans de comunicació i que poden derivar, en alguns casos, vers actituds violentes; i finalment, una forta cohesió construïda al voltant de dos arguments: la preocupació per unes condicions de vida segures i per la preservació del medi ambient, així com per l’oposició envers la implantació d’una infraestructura sobre un lloc i una determinada localització.

Oriol Nel•lo va concloure la seva exposició afirmant que la resposta de les plataformes i de les administracions locals a projectes d’infraestructures que emanen d’òrgans de govern de caràcter supralocal sol ser de defensa, equiparant-se la majoria de vegades a un aquí no. No obstant això, s’ha d’intentar passar de la defensa a la proposta i a l’establiment d’alternatives. Aquest fet implica un canvi en la perspectiva dels moviments socials, els quals han de passar a ser proactius, institucionals i polítics, i per altra banda, un canvi en l’administració, la qual ha d’abandonar la desconfiança vers la passivitat dels ciutadans i ha d’intentar desenvolupar noves formes de gestió de l’ús del territori.

L’interès i la curiositat desvetllada per la xerrada va quedar manifestada en el torn de preguntes i en l’intercanvi d’opinions que es va encetar a continuació entre el conferenciant i les persones assistents.
[Ester Nasarre Vázquez, 25 de juny de 2003]