No em resulta fàcil ressenyar de manera breu allò que, a parer meu, ha significat la figura de Manuel de Terán en la Geografia espanyola contemporània. Però em cal dir quelcom de la seva tasca professional, només sigui recordar, en primer lloc, que com a geògraf hagué de formar-se pràcticament en solitari, ja que en la dècada de 1920 la recerca geogràfica, en sentit estricte, era absent en la Universidad de Madrid, en la qual va formar-se. La seva escola geogràfica, més que no pas en la Universitat, va raure en les biblioteques i en les sortides al camp, topant aquest darrer que s'enriquí amb el tracte dels naturalistes aglevats en el Museo de Ciencias Naturales al voltant de don Eduardo Hernández Pacheco. Una formació històrica prou sòlida, en el sentit més ampli, fruit de la docència i del tracte de grans figures de l'època, com Sánchez Albornoz, Menéndez Pidal o Gómez Moreno, afegit a la proximitat, per raons d'amistat, parentiu o afinitat de personalitats intel•lectuals i artístiques rellevants en el Madrid de preguerra (Fernández de los Ríos, Julián Besteiro, Ortega y Gasset, Jiménez Fraud, Lorca, Buñuel, posem per cas), conformaren la personalitat intel•lectual de Manuel de Terán, la primera dedicació professional del qual, pregonament sentida al llarg de tota la seva vida va ser l'Ensenyament Mitjà, exercit en la preguerra al Instituto Escuela, reflex i conseqüència de les tradicions intel•lectuals i pedagògiques de la Institución Libre de Enseñanza.

Vinculat a la Universidad Central des d'abans de la Guerra Civil, s'hi incorporà en els anys quaranta pel bon criteri de don Eloy Bullón. Tanmateix, no assolí la càtedra universitària fins al 1951, aparellant-la amb l'Ensenyament Mitjà per pura vocació docent fins al 1970, amb evident perjudici dels seus interessos materials. El seu accés a la Universitat va ser decisiu per a l'arrencada de la recerca geogràfica a la capital de l'Estat, a través de la seva tasca de formació de deixebles.

En els mateixos anys d'immediata postguerra, després de ser expulsat de la Sociedad Geográfica Nacional i de romandre separat de la seva càtedra d'Institut fins al 1942, Terán s'incorpora, cridat per don Eloy Bullón, al quefer geogràfic de l'Instituto "Juan Sebastián Elcano", del CSIC, en la revista del qual, Estudios Geogràficos, varen aparèixer les seves primeres col•laboracions el 1942. Va ser Secretari de l'Instituto des de l'any 1949, i va tenir a càrrec seu la responsabilitat immediata de la revista. Maldà per donar-li el major nivell possible, malgrat l'escarransiment angoixant de la nòmina de col•laboradors. La continuïtat en la publicació de Estudios Geogràficos i la formació d'una biblioteca geogràfica excepcional a l'Instituto, oberta a tothom, són dos aspectes fonamentals del treball de Terán a l'Elcano que no poden oblidar-se; així com tampoc no hauria d'oblidar-se la migradesa dels recursos de què va disposar,    seguir >>>

"Aprovechamiento del suelo en Gran Canaria", mapa preparat per Manuel de Terán en la Geografía Regional de España (Barcelona: Ariel, 1968); vol. I, fig. 161, p. 454.

[...més semblances]