<<< retrocedir  Oriol de Bolòs fou un botànic especialment proper a la Geografia. En efecte, a part de ser un més que notable taxònom donat el moment i país en què li tocà viure, la seva activitat no es va limitar a aquesta feina, sinó que va concebre la Botànica com una aportació al coneixement i la cultura del seu país en el context més holista de la Geografia. Així doncs, no és estrany que col•laborés en obres com la Geografia Física dels Països Catalans, la Gran Geografia Comarcal, etc. Aquesta vinculació geogràfica s’expressa especialment en la seva activitat cartogràfica, de la qual podem destacar dos àmbits: la cartografia de la vegetació i la cartografia de distribució dels tàxons. En el primer cas la seva aportació cartogràfica fou sempre molt mediatitzada per la seva fidelitat a l’escola sigmatista. En aquest primer vessant va sempre mirar de plasmar la distribució potencial, aspecte interessant com a síntesi d’una persona amb un gran coneixement de la vegetació, alhora que intentava explicar la vegetació que veia a través de les unitats fitosociològiques, veient-se sovint obligat a usar combinacions força barroques d’aquestes peces; qui això signa opina que aquesta militància va impedir-li de fer cartografia de manera més lliure i entenedora per tal com la jerarquia subjacent casa amb extraordinàries dificultats amb les unitats a cartografiar a escales 1:25 000 o més generals.

Com dèiem, però, un segon àmbit, que està entre els que més interessaren Oriol de Bolòs, fou la distribució de les plantes, és a dir la fitogeografia. Sovint una conversa sobre una espècie derivava ràpidament cap a la seva distribució geogràfica, aspecte en què es descobria una passió especial i, doncs, el seu gust per entendre aquesta cartografia mental que mirava d’anar perfilant i de relacionar-la amb la d’altres tàxons o amb les preferències ecològiques de l’organisme. Així, no és estrany que en la seva obra escrita la cartografia corològica ocupi un lloc molt destacat, i de la qual seleccionarem dos exemples extraordinaris. En primer lloc destaquem la monumental feinada de mantenir un sistema de fitxes cartogràfiques per a més de 4.000 tàxons de flora vascular que sortosament van ser informatitzades i publicades en un doble volum especial del projecte ORCA el 1998; aquest material ha estat la base per al perfeccionament posterior del projecte i continuen essent una referència ineludible. En segon lloc, la síntesi de distribució en el context mediterrani (excepte zones del nord de l’Àfrica per manca de dades) i europeu que va anar fent per a cada tàxon de la Flora dels Països Catalans és una aportació totalment singular en el panorama europeu que sembla que va contribuir decisivament a l’atorgament del premi d’OPTIMA.