Oriol de Bolòs va néixer a Olot el 1924 al si d’una família que havia tingut diversos membres destacats en el camp de la botànica, sovint des de la professió de farmacèutics, però també en altres camps de les ciències naturals i geogràfiques. El seu pare, Antoni, ja participava en les activitats de la Institució Catalana d’Història Natural, d’on molt probablement el jove Oriol va anar conformant el seu gust per la ciència de les plantes, però també pel coneixement del país i la cultura catalana. Als set anys va patir una infecció al cap del fèmur que el va obligar a quedar-se al llit molts mesos i que, tot i deixar-li la seqüela d’una coixesa que l’acompanyaria tota la vida, no li va impedir de ser, fins molt gran, un caminant infatigable a la recerca de nous coneixements sobre la flora i la vegetació del país. La prohibició dels metges de jugar amb altres nois al pati de l’escola van fer que fins als 10 anys rebés formació particular a casa, cosa que sens dubte va forjar una part de la seva personalitat. Lectures de joventut de la Geobotánica d’Huguet del Villar, de la Végétation de la moitié orientale des Pyrénées de Gaussen o de la Pflanzensoziologie de Braun-Blanquet el van anar encaminant cap aquesta passió feta professió que l’acompanyaria tota la vida. De fet, Oriol de Bolòs sempre es referia a Braun-Blanquet, el creador de la metodologia fitosociològica o sigmatista, com un dels seus principals mestres, i és que la seva relació personal i professional va ser molt estreta.

Llicenciat (1947) en ciències naturals a la Universitat de Barcelona (UB) i doctor (1950) a Madrid (amb un director oficial diferent del real, el Dr. Font i Quer, empresonat i apartat de tot càrrec pel franquisme), va guanyar la càtedra de Fitografia i Ecologia Vegetal de la UB el 1953 després d’haver estat col•laborador, per oposició, del Consell Superior d’Investigacions Científiques el 1951. Gran part de la seva activitat va estar adscrita a l’Institut Botànic de Barcelona, que dirigí del 1967 al 1984. S’especialitzà en florística i geobotànica dels Països Catalans, amb incursions puntuals al conjunt de l’Europa meridional, la regió macaronèsica i el Brasil. La seva producció científica volta les dues-centes publicacions i, entre aquestes, cal destacar El paisaje vegetal barcelonés (1962), Comunidades vegetales de las comarcas próximas al litoral situadas entre los ríos Llobregat y Segura (1967), i la Flora dels Països Catalans (1984-2001, escrita conjuntament amb Josep Vigo). Val a dir que la seva recerca sempre es va desenvolupar amb mitjans molt escassos, que la seva natural sobrietat va encarrilar a resultats sorprenentment eficients.   seguir >>>