L'accident de la setmana passada al polígon petroquímic sud de Tarragona, a la Canonja, ha afectat d’una forma o altra als habitants de les poblacions més properes, especialment pel fet de l’explosió, els morts i ferits que es van produir, la manca d’informació, els danys materials, i també el fet que una planxa metàl·lica de gairebé una tona de pes i incandescent, entrés en un habitatge situat a 2,5 quilòmetres de distància. Sort que altres peces de pes caigueren en descampats. Aquest fet ha posat en evidència el perill que pot suposar viure prop de la indústria derivada del petroli, i molts s’han preguntat si és lògic que aquests tipus d’activitat es situïn tan a prop de nuclis habitats.

La percepció personal d’haver visitat l’àrea d’implantacions petroquímiques d’altres països, com les de Fos-Berre-Marsella a França, la d’Anvers a Bèlgica i Països Baixos, i la de TampicoCiudad Madero a Mèxic, em feia la impressió que fora del cas mexicà, en els altres països les refineries i indústries directament derivades del petroli estaven molt més lluny que en el cas del polígon de La Canonja. El recorregut des de la desembocadura del Roine, cap a Fos, l’estany de Berre i Marsella feia la impressió que les poblacions del costat de l’estany quedaven considerablement apartades dels dipòsits, torres, conduccions i xemeneies.

De Marsella a Fos hi havia ben bé uns 50 quilòmetres. D’Anvers a la factoria de la BASF, gairebé a tocar la frontera dels Països Baixos hi havia uns 25 quilòmetres seguint l’estuari de l’Escalda.

 
 
La imatge de l'encapçalament acompanyava
el text de l'article que reproduïm.

Però una cosa són les impressions i l’altra la realitat, perquè a prop de la gran zona petroquímica d’Anvers, la més gran d’Europa, hi ha altres poblacions que venen a ser com a barris de la gran ciutat, i així seguint el gran canal Kanaldook B3 paral·lel a l’Escalda per la dreta, i al nord de la zona, hi ha Zanduliet a 1,5 quilòmetres del polígon, Berendrecht a 3,5 quilòmetres. Al pol petroquímic hi ha quantitat d’implantacions industrials, com Bayer, Covestro, Solvay, Nippon Gases, Evonik, etc., i al sud la gran refineria de Total, a 2,4 quilòmetres del poble de Kallo, a 5 d’Ekeren i uns 7 de Merksen i Anvers. Si continués el curs de l’estuari de l’Escalda cap al mar del Nord i ja als Països Baixos trobaria encara la central nuclear de Borsselle i a l’altra banda la planta de la Dow de Terneuzen.

A l’àrea de Fos-Berre-Lavéra hi ha quatre refineries (Exxon, Total Fina Elf, Shell i BP), i una gran quantitat d’empreses derivades i associades, com Naphtachimie i Oxochimie, o la de lubrificants de la Shell associada amb l’Exxon, etc. Doncs bé, malgrat que les vistes de l’estany de Berre, alleugeren la visió industrial, el pobles de Berre, Rognac, Istre, el Port de Boc, estan a molt poca distància de les implantacions químiques, i per omplir-ho més, en els anys seixanta-setanta van sorgir diferents urbanitzacions d’ús turístic-residencial, amb la qual cosa no hi ha uns perímetres preventius que fixin els habitatges a més de cinc quilòmetres de les instal·lacions petroquímiques.

Revisant els mapes de les implantacions petroquímiques a tot arreu la situació és semblant. El pol escocès de Grangemouth és al costat de la població i al fons de la badia d’Edimburg i l’anglès de Falwey, a 0,5 quilòmetres de Holburg i uns 10 de Southampton, i així podria seguir per tot Europa. Des de Heroya de Noruega, a Salònica de Grècia. La indústria petroquímica necessita estar en les proximitats d’un port marítim i molt millor si és marítim i fluvial

(cas d’Anvers) per rebre les primeres matèries, una bona posició d’accessibilitat en relació amb la xarxa de transports interurbans per carretera i ferrocarril, proximitat d’un aeroport, disponibilitats abundants d’aigua i d’energia elèctrica, habitatges a les proximitats pels seus treballadors així com equipaments i serveis, centres de formació de nivell mitjà i superior relacionats amb la seva activitat, i un mercat relativament accessible pels seus productes. Altres elements com el clima, espais verds, patrimoni monumental, etc. poden ser molt secundaris i mai imprescindibles.

Les indústries químiques de base, no es troben en espais abstractes on els factors de producció siguin immòbils i es compleixin a la perfecció els models clàssics i neoclàssics de la teoria econòmica, sinó que es troben en uns territoris concrets i en unes localitzacions que en un temps històric determinats governs van facilitar.

La major part dels pols ressenyats es van formar a l’època del desenvolupament sense control o poc controlat, on la idea de sostenibilitat, qualitat ambiental, cohesió social eren inexistents. Ara ens adonem que els anteriors conceptes són molt importants, que les indústries a més de beneficis econòmics han de procurar beneficis socials i comunitaris, i que, malgrat que vivim en una societat de risc, aquests s’han de controlar i minimitzar al màxim. El risc amenaça amb destrucció, i com escrivia Ulrich Beck aquest implica tenir una bona percepció i definició del mateix i això vol dir coneixement. Les conseqüències imprevisibles les han de calcular, tant les empreses químiques com les autoritats de l’àmbit on aquestes indústries s’hagin establert. La percepció i coneixement del risc comporten una bona comunicació, i aquesta en el cas que comentem va mancar de forma lamentable. [Josep Oliveras: "Polígons petroquímics i habitatges", Diari de Tarragona, 21 de gener de 2020, p. 7]