<<< retrocedir  Abans de despatxar un bon dinar, a Sant Martí Sarroca, encara hi va haver temps, en sortint del Museu de Geologia, de reprendre, amb Josep Rovira, la polèmica semàntica al voltant de la denominació dels espais d’aigua de Vilobí. Que sí pèlags... Que si talls... Mentre el primer terme es refereix als mantells d’aigua acumulada, sigui o no freàtica, el segon para atenció a l’origen geològic de les masses hídriques que han aflorat, a causa de l’activitat d’extracció de guix. No ho resoldrem pas ara, però deixeu-me aixecar acta que el consoci Albert Pèlachs, veu òbviament autoritzada, ha documentat el primer terme ja el segle IX. Poca broma, doncs!

Després de l’àpat, vam fer cap a Vilafranca del Penedès. A la rambla de Sant Francesc, ens hi esperaven la consòcia M. Àngels Alió, professora de geografia de la UB, Josep Bertran, arquitecte i professor de la URV, i Joan Solé, historiador i expresident de l’Institut d’Estudis Penedesencs. Amb aquests tres guies i dividits en sengles grups, efectuàrem un recorregut pel nucli antic de la ciutat. Pel carrer de la Cort, porxat a una banda, vam anar a la plaça de la Vila, on el servei de neteja recollia les deixalles del tradicional mercat de la verdura del dissabte. A l’altra banda del carrer, vam admirar les cases Jané, modernista, i Macià, de fàbrica gòtica.

D'esquerra a dreta, Bertran, Alió i Solé;
fotografia d'E. Bertran (SCG).

Seguint el mateix carrer porxat, vam arribar a la plaça de la Constitució (de 1812 i, no obstant això, rebatejada de la República), que és la continuació del carrer de la Parellada, rovell de l’ou del comerç de la vila. Altres fites de l’itinerari urbà, foren el mercat de la carn, a la plaça de l’Oli, la casa feudal dels Torras i Bages, ara biblioteca, a la plaça de Jaume I, el palau gòtic dels Baltà, la basílica de Santa Maria, un dels primers exemples del gòtic català, i l’antic mercat del peix. El passeig va tenir també per objectiu reeixit il·lustrar el procés de transformació d’un poble que a finals del XIX esdevingué una petita ciutat, de la mà d’una burgesia agrària enriquida.

Un cop a l’antic escorxador, ara convertit en un espai per acollir l’activitat cultural i associativa vilafranquina, les tres persones darrerament citades van conduir la sessió acadèmica que tradicionalment clou les sortides d’estudi de la Societat. Joan Solé féu un repàs a la història d’aquesta vila, amb una notable activitat comercial a la baixa edat mitjana, quan ja celebrava fires i mercat. Traçà quatre pinzellades sobre el comerç de l’aiguardent al segle XVIII i féu cap el XIX, quan el negoci del vi s’expandeix amb l’arribada del ferrocarril i de la mà d’una burgesia que veu la possibilitat d’engrandir el seu patrimoni gràcies als processos de desamortització.

La professora Alió dedicà la seva intervenció a parlar del procés de transició de la ciutat tradicional del segle XIX a la ciutat contemporània del XX. Explicà l’evolució de la vila, parant atenció en la construcció d’un nou teixit urbà, que plasma les diferències socials entre una població treballadora i menestral i unes classes mitjanes i burgeses, fent seva la teoria clàssica de producció d’espai urbà. Afermà la seva tesi en l’anàlisi al detall de les llicències d’obres que autoritzaven les edificacions privades del període estudiat i la intervenció pública, basada en l’alineament de carrers, les reformes d’edificis i les dotacions d’equipaments.

L’arquitecte Bertran agafà el relleu a principis de la dècada dels setanta i explicà la influència determinant del Pla General de 1972 en el l’ordenament del creixement de Vilafranca. Es tracta d’un pla integral de planificació urbana, que recull les directrius emanades del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona i que es mira la ciutat des de diferents perspectives: té en compte l’encaix territorial, l’estructura agrària, els usos del sòl, la tipologia dels habitatges i les infraestructures. I acabà fent referència al conflicte territorial que comporta la implantació de polígons industrials quan malmeten l’espai vitivinícola, un patrimoni a revalorar.

I no hi va haver temps per a res més. [Enric Bertran]