<<< retrocedir  Pel que fa al perfil del visitant de la zona, sorprengué l’afirmació que la majoria d’excursionistes d’entre setmana són francesos, mentre que els catalans són excursionistes de cap de setmana. Sembla ser que la percepció de la muntanya ha de ser diferent a banda i banda del Pirineu. Val a dir, però, que tot i la presència de “kilians”, el refugi era ocupat bàsicament per excursionistes de tall més tradicional.

L’endemà al matí ascendirem fins al coll de Pendís, de 1.781 metres, porta d’entrada a la Cerdanya i lloc d’encreuament amb el camí dels Gosolans (GR 150-1). Coll avall, el camí baixa fins a Talló, llogaret on pensàvem finalitzar la ruta. En aquesta part de la travessa s’observà més moviment de persones, en alguns casos, motoritzats. Ens preguntarem, per exemple, fins a quin punt té sentit que es permeti que un grup de mitja dotzena de motos de trial pugui passar pel mig d’un parc natural. De ben segur que una racionalització d’aquests usos seria beneficiosa per a tothom i el territori.
 

Fotografia de J. Ramoneda (SCG)

El descens seguí sense problemes. Tocà travessar algun torrent, que com pertocava a un any especialment plujós baixaven força carregats. Poguérem observar així mateix la bona qualitat de l’aigua, amb presència d’amfibis. Com també cal destacar el bon manteniment del camí, amb la senyalització de GR repintada de fa poc i amb els camins i les senderes nets i desbrostats. Observàrem també diversos cartells que avisaven de treballs forestals a la forest “Vila i Batllia” amb l’objectiu de garantir el bon estat del bosc. Unes feines dignes de ressenyar. Baixàrem pel GR en descens vertiginós, tallant la pista forestal en diverses ocasions, travessant prats i ramats de vaques, fins a la font de l’Ingla. Des de allí continuàrem en un descens més moderat per l’ampla pista que porta cap a Bellver.

En la perspectiva d’aprofitaments d’usos històrics, observàrem algunes tanques de pedra seca que vorejaven el camí. Són un bon testimoni de la presència històrica de ramats al costat d’aquesta via i una demostració de la seva importància. No estàvem sobre d’una simple via oberta a la muntanya. Es tractava d’un camí fet amb feina i suor, al llarg d’anys i panys, amb diverses infraestructures de reforç com, per exemple, els passos de les rieres o les divisòries entre els camps i la pròpia via.

La caminada pròpiament dita acabà a l’església de Sant Serni de Coborriu, romànica. D’allí estant retornàrem al punt de partida, via túnel del Cadí. Un desplaçament en taxi, el qual serví per recollir opinions locals sobre els canvis econòmics que ha comportat a la Cerdanya l’alentiment de la construcció, així com per fer paleses diverses crítiques al preu i la gestió del túnel. La sortida acabà amb un dinar a la plaça porxada de Galceran de Pinós, a Bagà, després d’haver experimentat, en aquesta profitosa sortida, els canvis que ha experimentat la comunicació entre el Berguedà i la Cerdanya. [Daniel Paül i Agustí; Josep Ramon Mòdol i Ratés]