Els passats dies 16 i 17 de juny de 2018 es dugué a terme la sortida del final de curs 2017-18 de la Societat Catalana de Geografia. El punt de trobada dels socis procedents de Barcelona amb els de Lleida fou a Manresa, la qual cosa feia bo l’eslògan de “Cor de Catalunya”, recuperat de fa poc. Des d’allà, un petit però motivat grup de socis es va dirigir a emprendre la travessa de Bagà a Bellver de Cerdanya per resseguir una via de comunicació històrica entre el Berguedà i la Cerdanya, actualment dins del Parc Natural del Cadí Moixeró.

L’inici de la ruta fou a Gréixer, on –un cop descartat l’aparcament previst al Pont de Sant Nazari, per manca de lloc- deixarem els vehicles sota un dels imponents viaductes d’accés al túnel del Cadí. Els canvis en la mobilitat d’una època a altra resultaven evidents, i és un bon recordatori dels canvis que suposà per la zona l’obertura del túnel l’any 1984. Resultà curiós una pintada en un dels pilars del pont: “Ni Catalunya és Espanya, ni Gréixer és Bagà”. És una demostració de les reivindicacions existents a diverses escales territorials. En el cas local, per fer front a possibles canvis en els límits municipals, els quals situarien el nucli de Gréixer, avui encara un enclavament de Guardiola de Berguedà dins del terme de Bagà.
 

L’itinerari des de Gréixer seguí el GR 107, explotat des de fa uns anys comercialment com a “Camí dels Bons Homes”, el qual uneix el santuari de Queralt, a Catalunya, amb el castell de Montsegur, a Occitània. L’objectiu de la primera etapa de la sortida era arribar al refugi Sant Jordi. Un recorregut d’uns 7 km al llarg dels quals es pujava dels 1.000 als 1.565 metres tot passant pel Coll d’Escriu (1.504 metres). Passat aquest coll i després de baixar un desnivell de 200 metres, vàrem enfilar amunt cap al coll del Pendís. Sorprengué la poca presència humana, ja sigui de poblament, o bé d’aprofitament ramader, en aquesta vessant de la muntanya. La ruta era tradicionalment un important camí ramader, encara que la transhumància actual vagi a dues potes.

A primera hora de la tarda arribarem al refugi, situat al costat de la font del Faig. El primer refugi de la zona fou obert el 1951. Uns anys després, el 1961, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya edificà l’actual xalet. Com a curiositat, cal assenyalar que l’estructura del refugi és la mateixa que la del dels Estanys de la Pera (a la Cerdanya, proper a la frontera andorrana) i la del de l’Ensija (Alt Berguedà). Es tracta d’una refugi d’unes quaranta places, ben mantingut, amb energia solar i una cuina que ofereix un sopar contundent.

L’estada al refugi serví per intercanviar opinions amb el guàrdia, fill dels antics guardes del refugi, les quals oferiren una perspectiva dels canvis que ha experimentat l’accés recreatiu a la muntanya. En primer lloc, a nivell de gestió de l’espai. Actualment les provisions arriben, en part, transportades en helicòpter i, també, gràcies a què es pot accedir en vehicle tot terreny fins al coll de Pendís. Els refugis tenen treballadors, amb els costos de seguretat social que això comporta. També tenen centrals de reserves (amb altres costos).

La conversa també serví per a actualitzar el nostre imaginari dels usos i costums excursionistes. El tradicional muntanyenc recreatiu està donant pas, cada vegada més, a un espècimen més esportiu, batejat com “efecte Kilian Jornet”, amb els conseqüents riscos de pèrdues, accidents i una major despreocupació dels clients. El guarda ens explicà un bon nombre de casos de gent que ha fet reserves i que no arriben, amb la inquietud conseqüent de no saber si és una persona que no ha sortit de casa o que s’ha perdut a la muntanya. D’altra banda, però, el refugi resultà ser un bon aparador del màrqueting associat a les pràctiques a la muntanya, amb abundoses referències a les marques associades a aquest nou excursionisme com “Cavalls del Vent” o la “Travessa Muntanyes Màgiques”.